Han vist com poden can­viar les coses en un no-res? La nos­tra per­cepció de les coses, vull dir. Han vist com semidéus tocats per aures invi­o­la­bles poden de cop i volta mutar en jogui­nes tren­ca­des, fraus funes­tos i homes que cal evi­tar? Li ha pas­sat al Barça, també. Hem pas­sat uns anys con­vençuts que els nos­tres eren els més alts, lles­tos, gua­pos i hones­tos, cam­pi­ons dins i fora del camp, modèlics fut­bo­lis­tes i millors per­so­nes, herois d'una peça. Una con­vicció ara esquer­dada, fruit d'una ràpida degra­dació, dins i fora del camp. I, si fem cas d'alguns relats de dar­rera for­nada, el Barça afronta el nou curs amb una banda que, si no és la fami­lia Tra­pi­sonda, o la família Pujol, poc li falta.

Em salto la por­te­ria, tot i que allà s'ha pas­sat de tenir una lle­genda viva a tenir un gran inter­ro­gant. I em salto també els dos cedits res­ca­tats, més inter­ro­gants, com tots els joves. Ara, la resta de fit­xat­ges són, a ulls de molta gent, un cen­tre­cam­pista impe­ca­ble, sí, però també un homòfob; un cen­tral reci­clat, coix i ins­tal·lat en la tren­tena, i un killer al qual fa por ano­me­nar-lo així perquè no entén de metàfores i si se li diu que mos­se­gui, i encara que no se li digui, mos­sega amb tota la den­ta­dura. En aquests nous relats en què el sucre que abans ho empas­ti­fava tot ja no ve ni en bos­se­tes, els super­vi­vents d'aquell equip de lle­genda no són ja tam­poc semidéus into­ca­bles. Començant per la brúixola Xavi, amor­tit­zat i en temps de des­compte, aguan­tant qui sap si només per calés. I seguint per Piqué, un ego com un fetge des­ti­nat a foie gras, tan rebre­gat durant tot el curs pas­sat, epíleg bra­si­ler inclòs, que ja no es con­si­dera, modest, ni dels tres millors del món. O Alba, que amenaça d'arren­car caps de peri­o­dis­tes; quina pare­lla pot fer amb el killer. O Pedro, eti­que­tat defi­ni­ti­va­ment com a irre­cu­pe­ra­ble. Ni els fins fa poc indis­cu­tits, i estim­bats, Bus­quets i Ini­esta estan fora de sos­pita. Queda Ney­mar, esquena i som­nis esquer­dats de mala manera i con­tracte i nòmina en boca de tot­hom i en el punt de mira d'Hisenda. I Messi, que seria la mare de totes les peces de caça major pel fisc si no fos pels imba­ti­bles Pujol. Fra­cas­sat en l'assalt mara­donià, també se'n cri­tica el ren­di­ment, que ara tots som uns des­cre­guts i, perquè perdi una com­pa­ració, ens entes­tem a com­pa­rar-lo amb ell mateix, el de quan érem feliços. Si fem cas d'aquests relats ara hegemònics, l'equip és com una versió adulta dels mal­des­tres Bad New Bears que entre­nava el bor­ratxo Wal­ter Matt­hau en aquell clàssic del cine espor­tiu que és Los pica­ro­nes. Un grup de losers dels que sem­bla que no se'n pugui espe­rar res.

Com passa sovint, gran part d'aquests relats, és clar, és falsa. Però tot ple­gat és posi­tiu. Perquè els inte­grants d'aquesta pre­sumpta banda són, con­ti­nuen sent, molt bons. I perquè ara, en comp­tes d'un grup de semidéus ina­ta­ca­bles, el Barça torna a tenir un equip for­mat per homes. Vul­ne­ra­bles, fis­ca­lit­zats i amb motius de sobres per morir-se de ganes de rei­vin­di­car-se.