La pregunta podria ser: si a vostè, d'uns diners que creia seus, de cop, Hisenda n'hi fes pagar 53 milions, estaria deprimit? Per més que n'hi quedessin al seu compte, segur que sí. Aquesta sola raó podria explicar bona part del que afectava Messi la temporada passada. I si hi afegim la poca traça del pare i dels assessors a l'hora d'administrar-li la fortuna aglevada a còpia de gols i de pesades sessions publicitàries, encara més. Fa poc, a la contraportada de L'Esportiu, se'ns recordava com jugadors com Casillas i Xabi Alonso també s'havien hagut de posar al dia amb el fisc per qüestió de drets d'imatge no declarats. Un discret mig silenci mediàtic va cobrir la facècia, en contrast amb el desplegament en el cas Messi, és clar que per quantitats menors i sense l'objectiu afegit de debilitar el Barça. I és aquí on entrem en el tema que no és altre que veure que tant en l'esport com en la política ens trobem amb uns escenaris falsos. Tots els clubs precisen allò que se'n deia “fons de rèptils” atribuïts sempre a les clavegueres de l'estat: pagament a confidents, espionatges, suborns per comprar voluntats polítiques, fins i tot de dirigents d'altres països. Cada esport deu tenir la seva manera, però en el futbol el sistema més clar d'obtenir-los és jugant amb les xifres dels traspassos o quedant-se una part de les reconegudes comissions a intermediaris. Molts clubs estan en fals en aquests aspectes i si, com deia Felipe González, res del que passa és per casualitat, rep el que en un determinat moment cal desestabilitzar. I això s'ha vist també en política quan se sap com n'és, de difíci,l que siguin impecables els recursos que s'obtenen en el finançament del partits. Amb la certesa que aquest és l'estat de les coses, el fet d'anar destapant casos prové de les intencions d'uns i altres de debilitar l'oponent. Tornant al cas de l'esport, veiem com es construeix un món mirífic: l'esperit olímpic, la valoració de l'esforç, la competició lleial, les gestes èpiques. Valors que hi són, però tacats amb conxorxes en l'organització dels Jocs i en els interessos comercials de certs directius, amb els intents d'arranjar els resultats, amb dopatges descoberts o amagats rere les freqüents gastroenteritis que pateixen tants esportistes. Com sempre, el gra i la palla costen de destriar.

Mentrestant, tot ha de tornar a les seves rutines. El 24 s'enceta una lliga en què el Barça haurà de començar amb molts problemes: assolir que Messi recuperi l'estat de forma; que Neymar es refaci de la lesió; que Suárez després d'un llarg ostracisme recuperi la moral i el to; que s'aclareixi si es comptarà o no amb Alves i que es digereixin el o els fitxatges que segons Bartomeu encara han d'arribar. Ja es veu que caldrà començar amb el que tenim, sense refiar-nos dels supercracs. De les dues alineacions presentades contra el Niça, em quedaria amb una barreja formada per Ter Stegen; Patrick, Bartra, Mathieu, Grimaldo; Xavi, Samper, Rakitic; Adama, Sandro i Deulofeu. Tot i que després del partit d'ahir al vespre contra el Nàpols, i els que encara no han jugat, segurament haurem de dedicar-nos al joc estiuenc d'anar endevinant l'equip amb què el Barça començarà la lliga.

L'Espanyol, fàbrica de centrals, sembla que amb Eric Bertrand ha trobat un bon nou element i cal valorar el fet que el seu entrenador hagi provat Mattioni, un brasiler creatiu i amb bon toc, però amb un llarg historial de lesions, més endavant de les posicions defensives que ocupava. En tot cas, si el partit contra el Girona no ha servit gaire per veure l'evolució dels blanc-iblaus, sí que els resultats, 1-2 i 2-1, hauran servit per situar en el punt de sortida el nivell dels seus dos darrers rivals, el citat Girona i el Llagostera.