Divendres passat aquest diari va fer balanç de les competicions de clubs en esports d'equip de la temporada 2013/14 a l'Estat espanyol. El resultat va ser molt semblant al de les últimes dècades: els clubs catalans són els que s'emporten la majoria de títols. Tant en homes com en dones. Res de nou, doncs, però és un exercici que cal fer cada temporada per anar deixant constància de l'equilibri de poders en l'esport espanyol. És veritat que hi ha esports en què els clubs catalans fa anys i panys que no guanyen res, però també que hi ha unes hegemonies plenament consolidades. I en alguns dels esports en què els clubs catalans no guanyen títols, com ara el voleibol, trobem jugadors que formen part de les plantilles campiones.

Aquesta hegemonia, a més, no és només fruit d'un major potencial econòmic dels clubs catalans, amb les diverses seccions del FC Barcelona com a principal exemple. Hi ha molts clubs catalans que manen gràcies a la seva aposta per un esport determinant i per la seva feina amb el planter. Apostes que no es fan en altres indrets de l'Estat. També és clar que hi ha molts clubs catalans que havien estat capdavanters en l'àmbit espanyol quan la majoria dels esports no tenien el to professional que tenen des de fa anys i que ara són història.

Res de cofoisme, doncs, però sí que cal deixar constància de la realitat. Una realitat que, com que la fem des de Catalunya, i en aquest moment històric, ha provocat alguna burla i insult en això que anomenem xarxes socials. Unes burles que segur que serien lloances si, en comptes de fer un balanç dels títols de clubs de l'àmbit espanyol –amb domini català–, l'haguéssim fet en les competicions d'àmbit europeu i ens hagués sortit un domini espanyol –sense esmentar la presència catalana en aquest domini, és clar–. Llavors sí que hauria estat una cosa a destacar. El que vam fer, en canvi, devia ser partidista i excloent.