Aquell eslògan de “la imatge ho és tot”, de les velles campanyes de Nike, resumeix a la perfecció el signe dels temps. Pensem en la frase publicitària cada cop que Andoni Zubizarreta disposa del seu anunci personal de quatre minuts a la mitja part de tots –absolutament tots– els partits del Barça, arrogant-se la representació d'un club tan gran. O en aquestes rodes de premsa en què parla molt per no dir res. Ell només aprofita la situació i molts diran que fa bé. És el que hi ha en aquests temps banals, superficials en tants aspectes. El cas és aprofitar l'avinentesa, sentir que fas cas Andy Warhol i aconsegueixes els quinze minuts de fama que et pertoquen. Tant se val el contingut, no importa gens ni mica si fas bé o no la teva feina. Zubi lliga tòpics i frases fetes una rere l'altra. Cada dia igual. Però sap que més del setanta per cent de la comunicació és no verbal i, per tant, s'esforça davant la càmera a posar cara de bon professional, venedor de cotxes a qui en compraries un de segona mà. Un paio de confiança, en definitiva. I ens quedem amb l'embolcall, no anem més enllà. No valorem, ni analitzem la seva feina com a director esportiu, només el veiem entrar a casa de cadascú, que és com justifica el sou fantàstic que percep. Avui dia no cal ser bo, ni demostrar que ho ets. N'hi ha prou amb la notorietat pública. La resta és prescindible.

Tant se val que a Bilbao, quan feia la mateixa feina per a l'Athletic, un munt de gent respirés alleujada en veure'l marxar. El titllaven de dropo. Zubi es va quedar aquí sense escut quan Guardiola va tocar el dos, però té alguns amics periodistes que ara el protegeixen i diuen meravelles de com penca, encara que la realitat s'entossudeixi a demostrar just el contrari. Semblava que es trauria la son de les orelles, però ha preferit buscar només la promoció personal, que parlin d'un, encara que sigui malament. Al cap i a la fi, les dues gestions més notables dels darrers cursos han estat decisions exclusives del president fugit. En els fitxatges de Martino i Neymar, ni va badar boca. Això sí, va presentar tres vegades la dimissió després de protagonitzar algunes de les batalles internes de poder tan freqüents a can Barça, moviments que necessiten que se sigui un estudiós de l'art de la guerra per entendre-les. Ja veieu que encara no hem parlat ni del retard quasi etern en la compra dels maleïts centrals, ni dels 39 milions que ha costat la caríssima parella Mathieu-Vermaelen, ni dels 24 invertits en dos porters. Ni, en definitiva, del fet de fitxar com la portera de Núñez allò que vol el president o t'ofereix el murri representant de torn. Amb cinisme, podríem dir que és el nostre ídol, però no, no l'és. És un altre dels que vénen a servir-se del Barça, mai a servir-lo, gràcies al fet que ell té l'avantatge de sortir a la tele més que un presentador del TN. Ben pensat, és el director tècnic ideal per a una directiva que amaga el cap sota l'ala quan vénen mal dades i col·loca als altres les seves responsabilitats. Igual que Bartomeu quan diu que Martino no feia pel club. Ell és el mateix que el volia renovar i que, abans, s'havia empassat la decisió de Rosell sense dir ni piu. Ben pensat, amb gent d'aquesta mena, el Barça encara va prou bé. S'aguanta per inèrcia de grandesa.