Aquell eslògan de “la imatge ho és tot”, de les velles cam­pa­nyes de Nike, resu­meix a la per­fecció el signe dels temps. Pen­sem en la frase publi­citària cada cop que Andoni Zubi­zar­reta dis­posa del seu anunci per­so­nal de qua­tre minuts a la mitja part de tots –abso­lu­ta­ment tots– els par­tits del Barça, arro­gant-se la repre­sen­tació d'un club tan gran. O en aques­tes rodes de premsa en què parla molt per no dir res. Ell només apro­fita la situ­ació i molts diran que fa bé. És el que hi ha en aquests temps banals, super­fi­ci­als en tants aspec­tes. El cas és apro­fi­tar l'avi­nen­tesa, sen­tir que fas cas Andy War­hol i acon­se­guei­xes els quinze minuts de fama que et per­to­quen. Tant se val el con­tin­gut, no importa gens ni mica si fas bé o no la teva feina. Zubi lliga tòpics i fra­ses fetes una rere l'altra. Cada dia igual. Però sap que més del setanta per cent de la comu­ni­cació és no ver­bal i, per tant, s'esforça davant la càmera a posar cara de bon pro­fes­si­o­nal, vene­dor de cot­xes a qui en com­pra­ries un de segona mà. Un paio de con­fiança, en defi­ni­tiva. I ens que­dem amb l'embol­call, no anem més enllà. No valo­rem, ni ana­lit­zem la seva feina com a direc­tor espor­tiu, només el veiem entrar a casa de cadascú, que és com jus­ti­fica el sou fantàstic que per­cep. Avui dia no cal ser bo, ni demos­trar que ho ets. N'hi ha prou amb la noto­ri­e­tat pública. La resta és pres­cin­di­ble.

Tant se val que a Bil­bao, quan feia la mateixa feina per a l'Ath­le­tic, un munt de gent res­pirés alleu­jada en veure'l mar­xar. El tit­lla­ven de dropo. Zubi es va que­dar aquí sense escut quan Guar­di­ola va tocar el dos, però té alguns amics peri­o­dis­tes que ara el pro­te­gei­xen i diuen mera­ve­lles de com penca, encara que la rea­li­tat s'entos­su­deixi a demos­trar just el con­trari. Sem­blava que es trau­ria la son de les ore­lles, però ha pre­fe­rit bus­car només la pro­moció per­so­nal, que par­lin d'un, encara que sigui mala­ment. Al cap i a la fi, les dues ges­ti­ons més nota­bles dels dar­rers cur­sos han estat deci­si­ons exclu­si­ves del pre­si­dent fugit. En els fit­xat­ges de Mar­tino i Ney­mar, ni va badar boca. Això sí, va pre­sen­tar tres vega­des la dimissió després de pro­ta­go­nit­zar algu­nes de les bata­lles inter­nes de poder tan freqüents a can Barça, movi­ments que neces­si­ten que se sigui un estudiós de l'art de la guerra per enten­dre-les. Ja veieu que encara no hem par­lat ni del retard quasi etern en la com­pra dels maleïts cen­trals, ni dels 39 mili­ons que ha cos­tat la caríssima pare­lla Mat­hieu-Ver­ma­e­len, ni dels 24 inver­tits en dos por­ters. Ni, en defi­ni­tiva, del fet de fit­xar com la por­tera de Núñez allò que vol el pre­si­dent o t'ofe­reix el murri repre­sen­tant de torn. Amb cinisme, podríem dir que és el nos­tre ídol, però no, no l'és. És un altre dels que vénen a ser­vir-se del Barça, mai a ser­vir-lo, gràcies al fet que ell té l'avan­tatge de sor­tir a la tele més que un pre­sen­ta­dor del TN. Ben pen­sat, és el direc­tor tècnic ideal per a una direc­tiva que amaga el cap sota l'ala quan vénen mal dades i col·loca als altres les seves res­pon­sa­bi­li­tats. Igual que Bar­to­meu quan diu que Mar­tino no feia pel club. Ell és el mateix que el volia reno­var i que, abans, s'havia empas­sat la decisió de Rosell sense dir ni piu. Ben pen­sat, amb gent d'aquesta mena, el Barça encara va prou bé. S'aguanta per inèrcia de gran­desa.