Quan a les escoles de màrqueting es busca posar exemples de com invertir sense risc en el món de l'esport, generalment s'acaba posant de cas d'estudi Roger Federer. El suís de 33 anys és una aposta segura per a les companyies blue chip que busquen una imatge de
credibilitat, seriositat, fiabilitat… tots aquells valors que van associats a un target d'alt nivell econòmic.

Sovint he dit als meus alumnes de màrqueting de l'esport com de complicat resulta apostar per persones en el món del patrocini. Perquè, al final, les persones són humanes i ja se sap que és fàcil equivocar-se. Fins fa uns anys, Tiger Woods semblava una aposta segura, ho tenia tot, era un negre amb comportament de blanc, en un esport de blancs, amb una dona guapa i rossa, i les marques se'l disputaven. I mireu com va acabar la cosa: patrocinadors a la desbandada i d'altres que, mirant de salvar els mobles, van reconduir la situació fent de Tiger un pecador penedit. Però, per acabar-ho d'adobar, ara ni tan sols guanya tornejos.

Tampoc Roger Federer guanya Grand Slams darrerament, perquè han arribat al món del tennis dues bèsties com Nadal i Djokovic, i la cosa ja no és com abans. Però ell no sembla que s'immuti. Ho vaig pensar veient-lo jugar dissabte les semifinals a Toronto contra Feliciano López. És, a la pista, com és al carrer, com és en els espots publicitaris que protagonitza, elegant i amb un mig somriure que, de vegades, podria semblar el d'un gran tímid superat per la fama.

Federer és, ara mateix, l'esportista mundial que surt més rendible en l'aspecte comercial. Es va casar amb una exjugadora suïssa d'origen eslovac, Mirka Vavrinec, tres anys més gran que ell, i que el seguia a tots els campionats, encara que des del naixement de les seves bessones, primer, i de la parella de bessons aquest any, se la veu menys a les pistes. Viu en un penthouse a Wollerau, té una casa als Alps, apartament a Dubai, terreny i apartament prop de la seva casa natal, a Basilea, però sempre ha fugit de l'ostentació i de la premsa del cor.

La seva mare, Lynette, sud-africana de naixement, li fa de coordinadora general, i té tres persones de màxima confiança: el seu mànager Tony Godsick, que li tria exhibicions i renova contractes de patrocini; Simon Kessler, que li porta el web, controla els fans, les piulades i les xarxes socials, i, des de fa un temps, un dels seus ídols li fa d'entrenador, el suec Stefan Edberg. Tot controlat.

Potser Federer no guanyarà els diners que guanya Mayweather, perquè en la boxa es cobren bosses milionàries, ni LeBron James, que en fitxa anual ja multiplica per tres el que guanya un tennista en tornejos, però les marques confien en ell, i per això n'hi ha deu que hi mantenen contractes estratosfèrics de llarga durada, com Nike, que ha presumit de tenir també Nadal a les seves files, i Xaràpova en dones; però que al suís li va fer un contracte de roba, fins que es retiri, de cent milions per deu anys, i que caduca el 2017, quan Roger ja tindrà 36 anys. Wilson li proporciona la raqueta, que sembla màgica a les seves mans, a raó de dos milions de dòlars cada any. I no s'acaba aquí la cosa. Moët & Chandon, el xampany exclusiu, li paga sis milions anuals. Un tema curiós, ja que és sabuda la dificultat de les marques de begudes alcohòliques per aparèixer a la televisió.

Els bancs suïssos el tenen d'ambaixador, Credit Suisse i el National Suisse usen la seva imatge, a canvi d'uns dos milions anuals, com a projecció mundial amb vista a atraure fortunes, les màquines de cafè Jura n'hi paguen 2,3. Gillette mostra la seva rasura perfecta per a la gamma Fusion i li dóna tres milions cada campanya. No es pot deixar barba de dos dies, per molt cool que sigui. En alguns casos, els patrocinadors no han volgut revelar la quantitat que desembutxaquen, com és el cas de Mercedes, i que podria voltar els dos o tres milions més cada temporada.

Rolex va ser el primer gran patrocinador del suís. Un rellotge havia de ser, i és curiós perquè el 2006 Maurice Lacroix el tenia fitxat. Però l'oferta va ser digna de portada a les revistes de l'època. El més luxós amb el més fiable. No va guanyar Tsonga ahir a la nit en la final del torneig de Toronto, però tant és. Tornarà a guanyar aquest any uns cinc milions en premis i uns 65 en contractes, i cada cop que accepta fer una exhibició –ara que només juga disset setmanes l'any– cobra 1,5 milions de dòlars. Serà difícil trobar una altra màquina de fer diners com ell.