Memorial Plaza de la seu de les Nacions Unides a Viena. 11.30 del matí. Hem aconseguit entrar a l'edifici gràcies una invitació falsa tramitada per una diplomàtica ugandesa amb nom de marihuana. Tot devorant una banana split regada amb xocolata desfeta d'un ou de Mozart, divisem amb parsimònia les banderes que onegen al voltant d'una font decorada amb sortidors uniformes. Tot està preparat. Tenim pocs segons per realitzar un acte de denúncia davant la persecució que rep el Barça per part dels organismes internacionals. Tot vigilant de reüll els simis reprimits d'uniforme blau i verb castrat que s'encarregaran de sabotejar el nostre crit de justícia, ens acostem tentinejant a la zona que ocupa la bandera espanyola. Fa setmanes que preparem el modus operandi des del pal d'un camp de futbol abandonat als afores de Girona. Cinc segons per abaixar la bandera, tres segons per treure-la, tres segons més per col·locar la blaugrana i cinc segons més per tornar-la a apujar fins a dalt de tot. En total, setze segons en què hem d'actuar amb celeritat. Comença l'operació. Cinc segons. Bandera espanyola abaixada i ningú de la plaça se n'ha adonat. La traiem evitant un ultratge que ens enviï a una presó d'alta seguretat. Ens queden vuit segons. Col·loquem la blaugrana amb dos segons i mig. Tranquils, disposem d'un excedent temporal gens menyspreable. Anem estirant el cordill mentre la bandera es va enfilant pel pal quan un crit de mandril en zel ens estampa a terra tot humitejant-nos amb onomatopeies neuròtiques. No ens deixarem derrotar fàcilment i mostrem resistència tot cridant a favor del Barça, de Catalunya, i de les anxoves de l'Escala. Finalment, ens expulsen de les Nacions Unides amb una multa sota el braç i dos cops de punys democràtics per part dels vigilants. Serem vandàlics, però si la directiva no defensa el club com Déu mana, els aficionats ens hem de prendre la justícia pel nostre compte.