Aquests últims dies escoltem i llegim comentaris lloant tots els mèrits d'un jove futbolista que com qui no vol la cosa ha debutat amb el primer equip del Barça. Que ho ha fet bé, que té divuit anys i que rep elogis a dojo. Quin gran fitxatge. Quin encert haver-lo fixat tot i que tenia al darrere uns quants equips. I dels grans. Qui l'encerta l'endevina. És fàcil fer aquests comentaris un cop vist el que hem vist. Com sempre, només uns quants tenien referències seves. Per a molts ha aparegut com un bolet enmig d'una constel·lació d'estrelles. La seva feina, el seu talent i la determinació d'un entrenador l'han situat en primer pla. Ara ja es fan previsions per organitzar-li futbolísticament la vida. I continua tenint divuit anys. I continua sent jugador del filial. El blaugrana Munir és l'objectiu de molts. Quin gran descobriment.

Els arxius dels clubs esportius, especialment els professionals, segur que tenen fitxers plens d'informes en què es destaquen les virtuts i les misèries de grans promeses que han seguit per un interès d'incorporar-lo a la seva disciplina. Els clubs reben informacions de tota mena. Des de pares entossudits que els seus fills són el nou Messi fins als informes de tècnics que es mouen pel territori buscant les perles que tothom vol. De vegades, exageradament. No importa l'edat. Els més petits que van darrere d'una pilota ja poden tenir representant i un informe detallat no fos cas que s'escapés un bon negoci. S'estudia tot. Es mira tot. Es vol saber tot. Cada cop és més fàcil recollir informació i contrastar-la amb d'altres. Tot plegat fa que si qui pot fitxar és la portera de Núñez, frase determinant al seu moment i vàlida per sempre més per destacar el que és obvi en el mercat futbolístic, no té el mèrit de fer-ho amb esportistes que podem considerar desconeguts i treure'n un bon rendiment. Algun ull clínic futbolístic de renom segur que ha aventurat poc futur a algun futbolista que avui és referent mundial. I a l'inrevés. També pot haver lloat el potencial d'un esportista que definitivament s'ha perdut pel camí. És evident que l'esport no és una ciència exacta i que els pronòstics són això, pronòstics que sempre fan inflar pit si s'encerten i que se silencien eternament si es fallen. Hauríem de ser justos. És fàcil criticar en l'esport la miopia professional dels tècnics que no van saber valorar les capacitats que uns altres destapen ara per sorpresa de tothom. És fàcil saber el resultat d'un partit un cop acabat.

Ara estem al davant d'un noi que tothom qui el coneix, no d'ara sinó d'abans, assegura que sempre ha tingut la voluntat de ser futbolista. Que vol guanyar-se la vida jugant a futbol. I vol demostrar que té condicions. I això és el que l'ha dut al Barça. I això és el que el farà continuar al Barça. Dependrà d'ell. I dels tècnics. De la seva feina i del seu talent. De la seva voluntat i de la seva evolució. Ell haurà de gestionar la seva vida esportiva i saber què vol ser quan sigui gran i consolidar-se sense oblidar ni els inicis ni el camí recorregut per acabar vivint a un pam de la glòria i escoltar que un estadi crida el teu nom. Fa temps algú li va veure un grapat de condicions. No era un entrenador de primera. Era algú probablement acostumat a la pols dels camps de futbol. I aquests també tenen mèrit. Molt mèrit. Els esportistes professionals sempre han tingut en els seus inicis l'acompanyament d'algú que els ha fet costat i que acabarà marcant la seva trajectòria. Ara és un jugador del filial que, de moment, juga al primer equip.