Entre caixes i cartrons
el millor
del món
Demà comença el mundial de bàsquet. La copa del món. I ho farà entre baixes, absències i menyspreus dels jugadors que tothom voldria veure. És una realitat cada vegada més comuna en el món de l'esport. Calendaris que semblen canelons farcits fins a rebentar, i empreses publicitàries, televisions i federacions xuclant fins a l'última gota de suc d'un arbre que cada vegada dóna menys fruits. El resultat? Competicions que suposen grans escenaris, però que no tenen els seus màxims exponents. Ho vam viure amb el mundial de futbol (ple de baixes per lesió) i ara hi tornem amb el de bàsquet, en què la majoria d'equips són la meitat del que podrien ser.
Els Estats Units n'és l'exemple més clar, però no l'únic. Sí, ja sé que és una altra mentalitat i una altra cultura, que les franquícies americanes tenen més poder que els clubs europeus i que als ianquis no els cal subratllar constantment la seva superioritat, però què voleu que us digui, al cap i a la fi, haver viscut el Dream Team desllueix absolutament l'equip secundari de Mike Krzyzewski.
L'Argentina, Eslovènia i França, clars aspirants al regnat mundial, equips de grans estrelles i d'un basquetbol d'altíssim nivell també arriben a la competició amb segones o terceres possibilitats d'ocupar els llocs clau. L'espectador no és tan estúpid com es pensen i sap prou bé que no veurà el millor bàsquet que aquestes seleccions poden oferir.
La selecció espanyola, en canvi, s'ho ha fet venir bé. Ha girat l'esquena als clubs, que les passen magres, i a una lliga que cada dia s'ofega més, i s'ha gastats els quartos a organitzar un mundial per guanyar els EUA i potenciar la marca Espanya. L'equip de la ñ (sempre en minúscula) vol aprofitar aquest escenari per penjar-se la medalla d'or i marcar paquet dient que és el millor del món.
I mentrestant, la competició seguirà representant el que no és. Una copa del món que, més aviat, recorda un trasllat de casa. Una mudança en què tot són caixes i cartrons, en forma d'incògnites sobre el rendiment, que la il·lusió obre i desfà. Ja sigui intentant edificar els nostres somnis o esperant veure el que ens han promès. De moment, viurem entre caixes i cistelles.