Fa uns dies l'entrenador de l'Eibar, Gaizka Garitano, va ser capturat per una televisió esperonant els seus jugadors, a la seva manera, amb un punt groller però mantenint-se en els paràmetres del futbol, en què el vocabulari sol ser tosc i brut.

Busquin per Google com va empaitar alguns dels seus jugadors amb l'objectiu de tocar-los el voraviu i motivar-los per al partit contra l'Atlético. Els convido que facin la cerca, més que res per no embrutar de paraulotes aquesta innocent contraportada.

Bé, què els ha semblat? Res de nou, oi? Doncs sí, aquest és el llenguatge del futbol, però jo no el criticaré, perquè hi he participat i sé el pa que s'hi dóna. Un any et trobes un tècnic que motiva d'una manera i una altra temporada t'apareix un amb una rudesa que espanta. Però aquest no és el sentit d'aquesta peça periodística, sinó posar l'accent en el fet que aquests esdeveniments s'hagin colat en els informatius o en els diaris com a producte periodístic. Em sobta.

I de la mateixa manera que em sobta, també comprenc les entitats que han abaixat la persiana a la premsa i l'ha fet fora dels entrenaments.

Fa anys, Van Gaal, potser envalentit per les dues lligues consecutives assolides o avalat per l'autoritat que li donava el president Núñez, va iniciar un curs (temporada 1999/2000) amb una decisió que va desconcertar tothom: els entrenaments serien a porta tancada. Hi va haver un daltabaix i la crisi que es va generar va fer recular l'entrenador.

En realitat, Van Gaal no estava fent més que avançar-se als temps que corren ara, o simplement volia implantar una manera de treballar que ja funcionava a Europa, que era tractar el dia a dia al marge de la mirada de la premsa. Potser Van Gaal entenia, encertadament, que la premsa que cobreix cultura no era assídua als assajos de la Caballé i que garlava en els seus mitjans tot el que passava mentre s'estructurava una òpera, amb els seus crits i tensions.

I així estem avui, apartats dels camps d'entrenament perquè els clubs entenen que els entrenadors i jugadors han de treballar amb tranquil·litat i no exposats a si hi ha una paraula fora de to o un mal gest que s'acaba convertint en el punt al voltant del qual girarà aquell dia la informació del club.

El Barça fa anys que, encertadament per als seus interessos, ha tancat els entrenaments, amb la qual cosa ha castigat tothom, els periodistes interessats en el fet esportiu per aprendre i entendre més coses per explicar millor els partits i els que s'acostaven a pidolar almoina per vendre alguna cosa que les seves centrals estiguessin disposades a comprar.

No culpo una manera de fer periodisme, perquè sovint han estat utilitzats per a una causa concreta: vendre porqueria del Barça. És clar que, si el Barça hagués fet de les seves compareixences amb esportistes un fet solemne, és a dir, dur a la sala de premsa un personatge rellevant quan fos convenient, i no aquesta roda insuportable de mediocritat amb jugadors sense res a transmetre, determinat tipus d'informació no s'hagués plantejat mai de fer.

Mentre l'informador no pugui accedir als protagonistes, seguiran tenint visibilitat situacions com les de Garitano, de dubtosa qualitat periodística però d'enorme atractiu per a un tipus de programes que cada cop tenen més espai i diners.