La digestió dels nous elements incorporats a la plantilla del Barça, afavorida per una pretemporada sense gaires viatges ni distraccions, sembla que ha estat satisfactòria. En la darrera alineació contra el Vila-real, el Barça oferia sis cares noves, i de moment l'equip ha demostrat estar per sobre de l'Elx i a l'altura del Vila-real. Si Neymar i Messi haguessin jugat a Vila-real, la petita espurna que va donar el gol al Barça l'hauria pogut fer guanyar. No hi va haver cap superioritat manifesta. Ara caldrà veure què passa els propers partits: el dia 14, contra l'Athletic, i el dia 26 d'octubre, contra el Madrid. La prova del cotó haurà estat feta.

Un altre tret que s'ha constatat és l'ambient funerari que presideix les rodes de premsa quan intervenen els directius del Barça. Les de l'entrenador, tant les prèvies com les de postpartit, són ja una altra cosa. Ho dic quan acabo de veure la que van fer dimarts el vicepresident i el director de l'àrea de futbol, Jordi Mestre i Andoni Zubizarreta. Sens dubte la reclamació pendent sobre la sanció de la FIFA, el desenllaç de l'expedient sobre Neymar i el temor que el rigorós ull fiscal que s'ha posat sobre Messi no reveli una tendència a fixar-se principalment en el Barça deuen influir. Tot i que els periodistes de la roda de premsa han estat continguts, potser sempre tenen por d'alguna pregunta inconvenient, però tranquils, perquè Zubizarreta, a qui no se li escapa ni una paraula de més, sempre se'n surt. Amb tot, ens ha permès saber, contestant-la parcialment, quina seria la resposta a la pregunta del milió, o sigui quina és la diferència entre els fitxatges que es pretenien i els que s'han aconseguit. Així, quan li han preguntat pel fitxatge fallit de Cuartero, ha dit que ell no havia donat mai aquest nom. En aquesta posició, i a la vista que tenim Alves, Montoya i un lluitador Patric preparat per a l'ascens, costa d'entendre el fitxatge del brasiler Douglas, i més després d'haver fitxat un sancionat per dos mesos, Suárez, i un lesionat, Vermaelen.

El que sí que se sap fitxar són nois joves com ara Munir, Sandro, Halilovic, Diagné o Fernández Bicho, als quals la Masia només dóna l'acabat per poder pujar en el Barça, però que s'han format en altres contrades. Només un, dels de les noves fornades que compten per al primer equip, ha jugat des de petit en el Barça: Samper. Després de Guardiola i d'altres coneguts n'hi havia hagut un, molt fi però amb molta classe, Martí Riverola, que va tenir la desgràcia de ser cedit al Vitesse, un equip que es va esfondrar, i va passar pel Bolonya i el Mallorca. Un altre, excel·lent, que després de formar-se en el Damm, des dels 11 anys, va recalar a la Masia és Víctor Vázquez, ara en el Bruges fins al 2016. Però sembla rar que aquest jugador polivalent no hagi anat a parar a un equip de per aquí, quan veiem per exemple que l'Espanyol ha hagut de fitxar Cañas...

Malgrat els embolics que sempre comentem, tot du, encara, a l'elogi del futbol. Quan es veu que del panorama polític no en sabem ni una quarta part, que és una ficció de personatges amb aparença immaculada però amb la cua de palla, forçada o no, pel finançament dels partits i la pressió de lobbies poderosos, el futbol, deixant a part l'esfera administrativa, apareix com una experiència concreta que es juga cada setmana, que dóna uns resultats, que canalitza les emocions quan guanya el nostre favorit, que ens pot dur a esferes de noblesa quan volem que guanyi només si juga bé, que ens podem identificar amb la lluita d'uns o amb la classe d'uns altres, que, de cop, ens permet mirar un altre equip amb simpatia pel sol fet que l'entrena un d'aquí, que quan hi ha una derrota al cap de vint-i-quatre hores ja ens tornem a animar pensant que el proper partit anirà millor... Quina benedicció! Pot ser una evasió temporal, però que no impedeix sinó que afavoreix la nostra moral col·lectiva, el nostre arrelament, i ens deixa totes les hores del món per ser conscients de la difícil societat, plena de desigualtats, en la qual vivim en llibertat controlada.