El Barça i el país
Els devots dels aforismes i frases fetes, aquells convençuts que aquestes mostres de genialitat resumeixen tot un pou de saviesa popular en una simple frase lapidària, acostumem a tenir Shakespeare, Oscar Wilde i Einstein en un altar. Veneració comprensible en els dos primers casos, però curiosa en el cas del científic si no coneixes el seu vessant humanista, profund i magnífic. Doncs bé, hem topat amb una sentència d'aquest cervell privilegiat que potser paga la pena aprofitar aquí i ara: “El món no serà destruït pels malvats, sinó pels que observen sense fer-hi res.” Per immediata associació d'idees, recorda aquell pensament de Friedrich Niemöller, però adjudicat a Bertold Brecht, sorgit poc abans de començar la repressió nazi i la captura de socialistes, sindicalistes i jueus sense que ningú mogués un dit. Segurament, el tema que ens ocupa no mereix posar-nos tan solemnes, i menys quan compartim el pensament creat per Eduardo Galeano que defineix el futbol com la cosa més important entre totes les intranscendents, però la falta de reacció, de debat, de protesta i la carència d'opinions provinents de sensibilitats diverses al Barça d'avui dia sorprèn, corprèn i decep de manera rotunda. Semblen els pitjors dies del nuñisme, quan ningú deia ni ase ni bèstia de la manera com es portava un club que semblava segrestat, allunyat a anys llum del seu caràcter habitual, perduts les senyes d'identitat que el van situar com un cas únic al món, en mans de gent que el convertien en quelcom irreconeixible, del tot incoherent amb la seva trajectòria anterior.
Avui que ens trobem quatre dies abans d'una fita històrica per al país, el Futbol Club Barcelona es desentén del procés i no s'ha adherit al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. No ha volgut sumar-s'hi, i diumenge passat sortia el president accidental, en una d'aquestes entrevistes fetes al dictat, afirmant que el Barça no havia de ficar-se en política i que s'havia de limitar al vessant estrictament esportiu. Aquest sempre ha estat un recurs reaccionari, tremendament conservador, signat per aquells incapaços de reconèixer que tot és política en la vida i aprofiten per marcar distàncies amb l'evidència. El Barça ha estat un club català de futbol, actiu, valent i reivindicatiu, gairebé des que Gamper el va fundar. N'hi ha prou amb realitzar un mínim recorregut històric d'aquells que pocs culers fan i que cap directiu actual ha repassat. A banda d'adoptar ràpidament la llengua de la terra, va tenir –per sort– alguns presidents amb voluntat de recuperació nacional i, en les negres i llargues nits de les dictadures del segle XX, va servir per aixoplugar l'esperança dels fills d'un país que es negava a morir. Si continuem amb les analogies, aquells que lluiten i argumenten per un Barça adequat, coherent, fidel a les seves senyes d'identitat, semblen avui mínim percentatge, decebuts per l'evolució viscuda al club en el decurs d'aquest mandat de doble presidència i canvi brutal de registre en relació amb tot allò que el va precedir, la millor època de la història del club. Quatre dies abans de la Diada, potser que rumiem on som i on va aquest Barça. Catalunya marxa majoritàriament en una direcció i el Barça avança en rumb totalment contrari.