No són gent de bé. Res més es pot dir de la mani­pu­lació que ha fet la premsa de la caverna de Madrid del nul conei­xe­ment de la rea­li­tat cata­lana que té el pare de Munir. La por dels uni­ta­ris­tes espa­nyols pel tri­omf de Munir amb la samar­reta del Barça –per a més inri, un noi nas­cut a El Esco­rial (quina iro­nia que un nom tan enno­blit pels reis que s'hi han enter­rat pro­vin­gui d'escòria!)– els fa actuar de manera pre­ven­tiva per ama­gar els seus fan­tas­mes par­ti­cu­lars, abans fins i tot que Munir encara hagi fet res d'impor­tant en el món del fut­bol pro­fes­si­o­nal. Pri­mer des­con­si­de­ren la llen­gua i la cul­tura del país català per boca del seu pro­ge­ni­tor, un emi­grant arri­bat a Europa en pas­tera. Després, for­cen la con­vo­catòria del noi amb la selecció espa­nyola per evi­tar que pugui esco­llir la del Mar­roc. Mai no han gosat pen­sar en ter­mes de lli­ber­tat, indi­vi­dual o col·lec­tiva, i així els va la història. A cap lloc on han estat en el seu ante­rior imperi no recu­llen cap mos­tra d'estima o agraïment.

Per part de Munir, és lògic que, si ha nas­cut i vis­cut sem­pre a Espa­nya, hi vul­gui jugar. El seu pare no és pas d'ori­gen ber­ber, si no, seria defen­sor del català i Cata­lu­nya com ho són els ber­bers emi­grats al nos­tre país.

Si hagués pogut tenir una edu­cació més pro­funda i no hagués hagut de sal­par cap a Europa arris­cant-hi la pròpia vida pot­ser sabria que Espa­nya va ser un dels pri­mers països del món a usar bom­bes amb gasos asfi­xi­ants con­tra la població del seu país. Un fet inves­ti­gat per part mar­ro­quina tot i les tra­ves amb totes les argúcies per part de l'admi­nis­tració arxivística mili­tar espa­nyola.

Munir, juga i tri­omfa; gau­deix del fut­bol i recorda el que van fer amb Bojan: ele­var-lo fins als núvols per després llençar-lo com un moca­dor usat quan no els va ser útil. Tu, a la teva, els seus cants de sirena es con­ver­ti­ran en menys­preu cruel quan no els vagis bé.