La campanya es titula Tot comença de nou i Sigmund Freud hi tindria força a dir sobre les motivacions de la directiva per engegar-la. Hauria estat normal fer-ho al bell mig de l'estiu, quan la tradició del futbol mana que es renovi la il·lusió dels aficionats, però sembla que hagin esperat a confirmar les sospites. I si, en efecte, els que manen al Barça han lliurat el club a mans exclusives de Luis Enrique, l'han posat d'escut protector i en el tècnic diposita tothom els somnis d'èxit, convertit en l'única esperança de redempció. Tot comença de nou, com si fos una altra cursa des de zero, ja rumb a les eleccions, que és l'únic objectiu que els interessa. Però no. No començaran de nou, perquè en aquests quatre anys de gestió hem tingut temps de sobres per conèixer-nos i capacitat per observar i analitzar el seu comportament, la seva manera de gestionar, motivada primordialment per una recança –per no emprar termes més durs– cap als seus predecessors que fa feredat. També, per una persistència en l'errada de caràcter contumaç. Confien que ens agafarà un atac d'amnèsia a tots plegats, en especial al soci votant, i que es renovarà la fe en aquesta gent de plantejaments tan discutibles pel sol fet dels hipotètics títols que pugui aconseguir Luis Enrique. Qüestió de fe, i tant de bo tornin les vaques grasses, que no és qüestió d'implorar el mal de l'entitat pel sol fet de discrepar amb aquells que, de manera temporal, la porten. Però no, no iniciem res de nou, perquè d'Unicef s'ha passat a Qatar, perquè el club està a l'Audiencia Nacional, perquè la FIFA el té castigat, perquè el traspàs de Neymar ha estat un formidable tripijoc encara per aclarir, perquè l'expresident va marxar de manera tan peculiar com inexplicada, perquè en un esport presidencialista s'han quedat a la llotja persones no votades, perquè han aconseguit destrempar un bon percentatge de la massa social, perquè han fitxat a dojo enguany sense que hi hagi un criteri clar al darrere... I deixem aquí els perquès sense haver esgotat la llista.

Els ideòlegs de la directiva confien ara en bons marcadors per forjar i legitimar la seva continuïtat. El segon mandat ha de ser el de la remodelació de l'estadi, amb un exagerat pressupost en dansa en què caldrà veure quin és el paper de Qatar i quin el grau de transparència. En aquests quatre anys, prou que ens hem conegut i confirmat que hi havia una altra manera de portar el club, més coherent amb el model i la voluntat majoritària. Ells han marxat del camí esborrant-lo i ara demanen que prescindim de tot el que ha passat en aquest decebedor termini, en què les pitjors bufetades s'han rebut lluny de la gespa. L'última, ben pensat, és de traca: mostren més compromís amb Qatar que amb el seu propi país, elecció que resulta una traïció a la història del club i al tarannà democràtic del Barça. Amb els àrabs, el que demanin. Amb Catalunya, fer l'orni, acte de presència i prou. Només cobreixen l'expedient mínim. Serà qüestió de recordar-ho quan toqui decidir qui serà el nou president. Arribat el moment, potser caldrà apostar pel savi per conèixer abans que seguir amb el boig conegut. Continuen demostrant que no marxen d'acord amb el pols del país, amb el que s'espera d'ells.