La victòria de la selecció estatal sub-21 de futbol contra Hongria em va proporcionar una de les alegries més positives d'aquests darrers temps. Ja quan la dirigia Julen Lopetegui ens hi havíem referit destacant el profit que sabia treure dels jugadors joves del Barça, per exemple de Bartra i Tello, que jo recordi. Ara, amb Albert Celades d'entrenador, vam veure una defensa que formava a l'eix amb Marc Muniesa i Sergi Gómez, dues perles del B que, per circumstàncies diferents, el Barça ha deixat escapar. Una mitja amb Sergi Roberto i una davantera amb els ex del B, cedits al Sevilla, Denis Suárez i Deulofeu i, a més, amb Munir. El joc al davant d'una selecció tradicionalment bona com és la d'Hongria va ser molt bo. Sense cap virulència, amb passades al primer toc, el sistema defensiu era com una xarxa que impedia l'efectivitat de l'equip hongarès. La pilota, especialment quan sorgia dels peus de Muniesa, sempre sortia ben jugada. A la davantera, cada passada que arribava a Deulofeu es transformava en perill. El repertori de controls, combativitat, centrades i xuts del davanter va ser esplèndid. Quan anava a fer gol va ser agafat per un defensa i van xiular penal. No li van deixar tirar tot i que els executa a la perfecció, i la petita supèrbia del capità, Muniain, va fer que fos aquest el que el tirés. Com es mereixia, va anar a fora. A la segona meitat una assistència de Deulofeu va fer que el migcampista Saül Ñíguez, venint del darrera, fes l'únic gol vàlid. Les cròniques, ai!, van dir que el millor jugador va ser Munir, amb una mena de servitud cap a Luis Enrique perquè per al primer equip el Barça l'havia preferit a Deulofeu.

En el segon partit contra Àustria, el dia 9, amb la selecció sub-21 ja classificada, Albert Celades va fer sortir molts jugadors que no havien jugat contra Hongria i només va repetir, d'entrada, Denis Suárez. Sergi Gómez va haver de sortir a la segona part per lesió d'Israel Puerto i també van jugar Sarabia, que va marcar el gol, i Rubén Pardo, que havien tingut minuts en el partit anterior. El resultat, empat a 1, i el més destacat va ser comprovar la qualitat del porter Kepa Arrizabalaga, del Athletic, i potser també el nou aire que, amb una selecció ja esmorteïda, va donar Unai López en sortir en el minut 62. El joc de conjunt, però, va ser més de lluita i ganes que no pas d'engranatge fi. S'havia –és una manera de dir-ho– perdut el perfum del primer dia. Com a informació afegida, l'esmentat Kepa; Joan Bernat, ara al Bayern; el mallorquí Darder; Paco Alcácer, ara al València, i Gerard Deulofeu van ser seleccionats pel fòrum Draft de promeses futbolístiques com a onze d'or del 2014.

Un hauria volgut veure el Barça jugant com la sub-21 contra Hongria. Potser el cert descontrol al vestuari que imperava l'any passat exigia un entrenador amb caràcter, però fins ara el joc ha estat vulgar, salvant les genialitats dels dos cracs, com ara Neymar i Messi. Tots els equips de futbol sembla que hagin heretat la mística de Simeone, i més que jugar es barallen al camp, com feia també l'Espanyol d'Aguirre. Potser el futbol és molt senzill i la recepta de l'entrenador del Barça sigui lluitar com el que més, i els gols ja els faran els cracs. Per sort es veu com a l'Elx, al Rayo Vallecano, al mateix Basilea, golejat pel Real Madrid després de la mala sort d'un primer autogol, s'intenta jugar bé, trenant al primer toc. No tot està perdut, i per una banda o altra continuarem apreciant el futbol que ens agrada. I que és guanyador quan s'assoleix la perfecció dels anys daurats de Guardiola o de la final mundialista de la selecció Alemanya.