Una de les diferències entre els documentals catalans Mai és tan fosc i L'endemà, que ara coincideixen a la cartellera barcelonina, és que el primer té com a protagonista Arcadi Oliveres, un professor d'economia aplicada que fa present la immoralitat d'un sistema econòmic en què uns quants s'enriqueixen condemnant molts a la misèria, i que el segon té com a economista de referència Xavier Sala i Martín, un apòstol del neoliberalisme del qual, sabent que la memòria pot ser injustament selectiva, no he pogut oblidar mai la seva justificació de la política econòmica del règim de Pinochet en relació amb un hipotètic creixement que, en tot cas, ho era (i continua sent) de les multinacionals que exploten els recursos de Xile. No és aquest l'espai per aprofundir en les diferències entre els dos documentals, però sí que em permetré comentar una de les tantes coses que diu Sala i Martín en la pel·lícula de la productora Isona Passola. L'home de les americanes acolorides, que va ser directiu del Barça en l'època de Laporta, es fa molt present a L'endemà a través d'una seva conferència organitzada pel grup Súmate en què, entre altres coses, el professor de la universitat de Columbia afirma que la política econòmica a l'Estat espanyol es fa a favor d'uns quants, dels quals no recordo si en diu que conformen una oligarquia, perquè dubto que sigui aquest el seu llenguatge. Sala i Martín afegeix que els principals negocis es fan a la llotja del Bernabéu, on es dicten les directrius econòmiques al govern. Un fet força probable tenint present la fantàstica relació entre el constructor Florentino Pérez i els madridistes José María Aznar i Mariano Rajoy. Tanmateix, com a directiu que va ser del Barça, mai no ha observat que també es fan negocis a la llotja del Camp Nou? Jo no hi estat mai, però m'imagino coses, algunes de les quals no escriuré perquè són sospites sense tenir-ne proves. En tot cas, com és que bona part dels directius del Barça (i, de fet, de qualsevol equip de futbol) són empresaris? Sí, les directives dels grans clubs de futbol són classistes perquè a través seu s'exerceix una forma de poder. Qui té un cert poder econòmic accedeix a les juntes directives. I no em sembla un excés de la imaginació pensar que, un cop se'n forma part, s'obren possibilitats de fer negocis.

D'altra banda, o potser som a la mateixa banda, Xavier Sala i Martín és un dels setze directius demandats de l'anterior junta del Barça contra els quals s'ha iniciat un judici aquesta setmana per la seva presumpta responsabilitat en la pèrdua de 47 milions d'euros durant el seu mandat. El famós economista, que tant s'abraçava amb l'advocadessa Magda Oranich a la llotja per celebrar els gols, era aleshores el tresorer de la junta de Laporta. És així que, tot i que de les estratègies dels advocats només sé el que he vist a les pel·lícules, se'm fa difícil d'entendre que no s'hagi fet present en el judici. Com és que els advocats de la part demandada han renunciat a interrogar-lo? Hauria estat interessant que, en comptes de parlar amb els mitjans de comunicació i encara que això li agradi molt, expliqués en el judici (sent un home al qual no se li acaben mai les paraules) la seva comptabilització i el per què de la diferència entre els seus comptes i els reformulats per l'actual junta d'acord amb l'auditoria. També que hi donés la seva versió sobre el suposat acord de Laporta amb un patrocinador dels Emirats Àrabs. Joan Oliver, exdirector general del Barça, ho va reconèixer i així va posar en evidència Sala i Martín, que ho va negar als mitjans. En fi, entre altres detalls incerts, també hi ha uns terrenys a Sant Joan Despí una mica empantanegats, fins i tot per l'actual junta. He de confessar que m'he posat a escriure aquest article sobre comptes dimecres a la nit perquè, sincerament, m'avorria amb el partit del Barça contra l'Apoel de Nicòsia. No devia ser l'única a Europa que s'avorria i que va canviar de canal o va anar per feina.