El que va ser l'estrella més il·lusionant del Barça segueix fent voltes pel món, no sempre amb èxit. És una pena. A voltes pense que jugadors tan grans com ell haurien de saber retirar-se a temps.

Aquesta setmana Ronaldinho ha jugat el seu primer partit amb el Gallos de Querétaro, un equip modest de la lliga mexicana. Hi va arribar envoltat d'una gran operació publicitària i es veu que sense haver-se ni entrenat amb l'equip va saltar al camp per disputar un partit de copa contra el Tigres.

En el minut 10 va fer una de les seues típiques jugades a l'àrea que encara que va acabar en córner i va posar dempeus els seguidors, entusiasmats pel recital que presumien que arribaria.

Tanmateix, en el minut 61 van fer un penal a favor del seu equip, que en aquell moment perdia per un a zero. I Ronaldinho el va enviar als núvols. Era la seua gran jugada. Marcar de penal en el dia del debut i empatar contra un equip molt més important. Però no ho va fer.

I ací va començar el desastre. Els mateixos afeccionats que gairebé van plorar amb la primera jugada, es van posar a xiular. El van començar a criticar. I a dir que era un vell. I que com era possible que l'haguessen fitxat, i van demanar a la directiva quants diners havia costat. En un sol partit. En un mateix partit. I per un sol penal.

És cert que Ronaldinho, com qualsevol altre jugador del món, pot fallar un penal. En recorde algun quan jugava al Barça. Però, francament, és excessiu tot plegat. És excessiu pensar que un jugador gran, major, pot canviar la vida d'un equip com el mexicà. Segurament és excessiu que Ronaldinho accepte seguir jugant en equips menors que no li aporten res, tret dels diners, és clar. I em sap greu que s'espatlli així la imatge d'un jugador que ens va fer tan feliços.