Preguntes impertinents
Cada cop que intuïa desig d'arrossegar-lo al fang de les disputes personals, el jutge encarregat de dirimir l'acció de responsabilitat tallava d'arrel el joc brut al crit de “pregunta impertinent”. Aquest Barça gairebé esquizofrènic, que separa en dues òrbites diverses la situació esportiva del sarau directiu, ha viscut una setmana poc envejable, francament. Mentre el seguidor corrent fruïa de valent amb la crisi blanca i els sis punts d'avantatge que ho tapen tot, la minoria reflexiva observava un judici que no beneficia ningú i n'ha despullat uns quants. Per començar, qui mana en l'entitat es diu Javier Faus, perquè els dos presidents, el fugit i l'accidental, son especialistes en l'art de tirar pilotes fora i menyspreen la veritat. Només volien fer pagar als companys la seva tírria, la seva profunda animadversió per ser diferents, per ser un accident en la història del club, habitualment portat per gent vinculada als poders fàctics del país, els privilegiats que veuen el club com si fos patrimoni seu i no suporten desviacions de cap mena.
No és el primer cop que emprem l'exemple següent: històricament, el Barça ha estat manat per republicans, en la immensa majoria del seu recorregut vital, i només l'han regit demòcrates en comptats i esporàdics episodis. Consti que, en democràcia, tan lícita és una opció com l'altra. Fem servir els partits tradicionals dels Estats Units a plena voluntat, com una perfecta metàfora del que vivim i hem viscut. Els poders dominants consideren el temps de Joan Laporta com una excepció a la regla, com una imperfecció del sistema que, a sobre, va generar la millor època mai vista. I això no pot ser, s'ha de castigar l'atreviment, la manca de complexos, la visió arriscada, quasi temerària, a la recerca d'un model tancat i d'un projecte rodó que demanava continuïtat. En aquesta guerra, continuen sense valdre els matisos, es juga sempre al tot o res, o estàs amb mi o estàs contra mi i, per tant, les trinxeres disparen munició real amb ganes de fer mal. No es permeten independents. T'has d'alinear o t'alineen així que et despistes...
Arribem a la conclusió de que no hi ha auditoria, no hi ha jutge ni hi ha mediador capaç de resoldre aquest atzucac de l'acció de responsabilitat, un vesper on s'ha ficat l'actual directiva sense cap ànim redemptor ni voluntat de fer justícia, ni ànim de marcar precedent de bona gestió i avís a futurs navegants de mà foradada. Res de tot això. Son picabaralles de gent que es desitja el pitjor sense oblit ni perdó, impossible demanar calma i seny en les anàlisis arrauxades, arbitràries, tendencioses. Les sessions del judici han servit per exposar febleses humanes, manca de volada, arrogàncies de classe superior, desig de revenja. Una obra de teatre clàssic amb guió que perjudica el Barça, innocent enmig d'irrespirable tensió. Haurem d'acostumar-nos al panorama: bipartidisme en grau extrem. Statu quo contra els heterodoxos. Lluita de poder constant per aquesta peça bàsica en el mapa emocional del país. Guanyi qui guanyi, perd la resta i seguim depenent de si entra la pilota. Tant se val si paguen justos per pecadors, el que importa és marcar territori, deixar clar qui mana aquí. Prou penós, tot plegat. Molt humà, sense cap grandesa.