No m'agraden tots aquells que d'un dia per l'altre descobreixen Munir, Samper, Adama o un qualsevol noi del planter del Barça. No els fan cap bé, i si fem una mica de memòria fins i tot podem dir que els perjudiquen. Els mitjans de comunicació els persegueixen, l'afició els comença a idolatrar i aviciar. I d'aquí a anar a pitjor només hi ha un pas.

Cap d'aquest nois ha fet res de realment important a hores d'ara en el món del futbol, o sigui que es tracta que tinguin paciència i deixin que siguin els tècnics els que marquin els temps de formació. I de passada guanyarem també el fet de poder fer front als interessos dels seus representants i, de vegades, també a la pressió malaltissa dels pares.

Aquests forçats cracs, si abans de temps escolten cants de sirena i diners d'equips de nivell internacional, en la gran majoria de casos no tindran l'horitzó diàfan que poden tenir en el Barça. Temps al temps. Facin memòria, i més enllà de Piqué i Cesc, quants han triomfat?

Si canviem de terreny i mirem cap a la reivindicació del dret a decidir dels catalans i les catalanes, cal recordar que un dels primers va ser Oleguer. Després ho han fet molts esportistes, i ara finalment alguns dels més coneguts arreu del món, com ara Piqué, Xavi i els germans Gasol. Però encara n'hi ha que no s'atreveixen a demostrar el seu suport al dret a decidir per por de represàlies. La pressió de les marques comercials no ha de ser obstacle per poder manifestar el que hom pensa. Herois per a milions de persones i covards davant d'un empresari? Si ho intenten veuran que no passa res.

La força és el mercat i el nostre en el món de l'esport representa més del 25% del consum. Gas a fons! I veuran que els monstres no són ni molins de vent. I que hi ha més ruc llegit del que sembla.