Quan fa tretze anys Pau Gasol se'n va anar a l'NBA amb el número 3 del draft a la butxaca era un xicot normal, estudiant de medicina, que havia explotat en el Barça en un sol any. Era fill d'una família com tantes, a la qual li agrada l'esport però que ho ha tingut cap contacte amb el professionalisme fins que, de sobte i a la velocitat de la llum, el fill passa de ser un suplent en l'equip júnior a l'MVP de l'ACB amb una projecció estratosfèrica i unes expectatives de triomfar en l'NBA com cap català, cap espanyol i molt pocs europeus havien tingut mai. Expectatives que, certament, s'han acomplert.

En aquell 2001 el govern de l'Estat espanyol estava en mans del PP, que, gràcies a la majoria absoluta, s'havia tret la careta. Aznar i els seus aspiraven a recuperar l'orgull de l'espanyolitat sense vergonya que la transició sense passar comptes amb el feixisme havia impedit refer. S'inventava la marca Espanya, que calia omplir de contingut. I un dels talents més exportables per vendre-la era Pau Gasol. A l'ara jugador dels Bulls el va devorar la situació –i segurament és complicat que les coses haguessin anat de manera diferent– i des del primer dia va ser objecte d'una apropiació desaforada a la qual no estic segur si no va –ell i la seva família– poder, saber o voler fer front. O una mica de tot, perquè controlar tots els assumptes d'una estrella emergent de l'NBA no és a l'abast d'un noi de 21 anys ni d'una família de metges, i és quan entren en escena assessors i agents. Coneixent aquests últims, no hauria d'estranyar que els contractes i compromisos de Pau Gasol s'hagin tenyit sempre amb els colors espanyols.

Probablement no podia ser d'una altra manera. Amb Marc, el mitjà, tot ha estat diferent. Personalitat de cadascú a banda, va marxar a l'NBA més gran i, sobretot, havent viscut de primera mà l'experiència del germà gran.

També és probable que en tots aquests anys no hàgim estat conscients del grau de captiveri que ha patit Pau Gasol par part de la marca Espanya. Jo, que fa anys que pensava en ell quan he reclamat que els esportistes catalans universals es mullin, el primer. Per tot, Pau Gasol i la seva calculadíssima però impecable defensa de la democràcia –que va fer en el dinar de la Cambra de Comerç de Barcelona i va reiterar en el programa esportiu nocturn líder d'Espanya– mereixen agraïment i admiració. Marc ja s'havia definit més d'una vegada a favor del dret de decidir, també en una entrevista en aquest diari el 17 de maig passat. Sense deixar de valorar la seva valentia, la independència i la naturalitat com ho argumenta, és una evidència que, sense el Banc Popular i el Marca al darrere, ho tenia més fàcil que Pau. Però és que és tan natural que un poble pugui decidir el seu futur que l'única manera de rebatre-ho és negar-li la condició de poble. I per aquí, cap català no hi passa.

Per cert, el desconcert que ha causat Pau Gasol en el món espanyolista –se l'ha apropiat de tal manera que no hauria pensat mai que els fallés– és tan gran que no hi ha els insults habituals. Tot això que anem guanyant.