Als pares i mares
ni volen fer d'entrenadors, segurament els nens i nens que un dia van decidir fer esport podran ser feliços
Ja s'han posat en marxa algunes competicions esportives professionals i, de mica en mica, també s'incorporen els campionats de l'esport formatiu en les diverses modalitats que els nens practiquen. Aquesta pràctica esportiva sovint es fa o bé per recomanació familiar o bé per iniciativa del nen o pel fet de compartir una activitat esportiva amb algun amic que ja la fa. Segur que tot plegat, sigui com sigui l'accés del nen a l'esport, la influència familiar el pot motivar fins a cert punt. El pot ajudar o perjudicar. Si es passa de la motivació a la pressió, probablement s'haurà generat un problema que afectarà tot l'entorn del nen. Si l'interès és més familiar que individual o el nen ho fa bé, es veu que té certes habilitats i es veu dotat per a la pràctica esportiva, el pare o la mare ho poden interpretar com l'èxit que ells mai no van assolir. En aquesta situació, el nen es pot sentir vulnerable i poc motivat per acceptar una pressió que ni vol ni li cal.
En aquests dies que els clubs formatius comencen les seves activitats, es pot donar el cas que algun nen s'angoixi i se senti pressionat pel fet que consideri que no podrà satisfer allò que s'espera d'ell fent esport. Aquí entra el paper dels entrenadors, que han de fer entendre als pares què no han de fer i estalviar als nens que estiguin pendents de l'aprovació dels seus pares des de la graderia. Ja hi ha molts clubs que no permeten l'entrada dels pares als entrenaments excepte un dia a la setmana per alleujar aquestes situacions, que acostumen a ser molt comunes en qualsevol esport que es practiqui. L'entrenador no pot perdre autoritat, i ha de permetre als nens que s'ho passin bé seguint les seves directrius. No la dels pares, que els poden fer pensar que no corresponen com caldria. Els clubs de formació treballen molt aquests aspectes amb els joves esportistes i cada cop més amb els pares. No volen que els nens tinguin un entrenador a casa que acaba, en alguns casos, desmotivant-los amb criteris totalment oposats als que reben dels seus entrenadors. Els nens poden témer el trajecte de retorn a casa pels comentaris que poden arribar a sentir.
Qüestions tècniques o despectives envers els seus companys d'equip per una competència mal entesa en un mateix col·lectiu que no s'hauria de considerar rival, sinó tot el contrari. Més d'un cop hem sentit joves esportistes afirmant que el comportament dels pares a les grades envers l'àrbitre, els seguidors i envers l'equip rival, els avergonyeix. D'aquesta exhibició desafortunada ben segur que no aconseguim que l'esportista en formació descobreixi els autèntics valors de l'esport i, en canvi, el faran pensar que l'espectacle viscut l'aconsella quedar-se a casa i no tornar per un pavelló o un camp de futbol.
Hi ha hàbits saludables a l'esport que, un cop treballats en les categories de formació, són per a tota la vida. Per més soroll que es faci al seu voltant i per més esquerdes que puguin provocar situacions poc recomanables, la voluntat dels pares i entrenadors ha de ser que els nens s'ho passin bé fent esport. Hauria de ser la primera i única premissa. I si, a més, els pares a casa o a la graderia no fan ni volen fer d'entrenadors, segurament els nens i nenes que un dia van decidir fer esport podran ser feliços. Si més endavant el jove esportista té talent, ganes de treballar per poder competir i destaca practicant esport i alhora coincideix amb tècnics amb voluntat de formació, l'haurà encertat fent esport. El que sigui. Que s'ho apuntin els pares i les mares. I els avis i les àvies...