L'Atlético de Madrid et pot caure en gràcia per diver­sos motius, mal­grat tenir una colla de bar­ras bra­vas –més ara, que l'essència de l'equip té clar ori­gen argentí– que encara van al Cal­derón amb ban­de­res pre­cons­ti­tu­ci­o­nals i can­ten con­tra els cata­lans. L'Atlético pot caure bé per ser l'etern rival dels blancs, per haver demos­trat que sabent inver­tir bé hi poden haver bons resul­tats o, sim­ple­ment, perquè entre els seus il·lus­tres segui­dors i hi ha un romàntic can­tau­tor, geni de la música, com és Joaquín Sabina.

La seva música és una oda a la història de l'Atlético, des del moment que la melan­co­lia d'algu­nes de les seves cançons esdevé banda sonora per il·lus­trar pas­sat­ges no tan llu­nyans de la vida del club. Ell podria ser el rela­tor ideal per al desen­llaç de l'última final de la lliga de cam­pi­ons. Sabina és tan polièdric com ho és la seva poe­sia, capaç de can­tar l'himne del seu Atleti a ritme de rock com de dedi­car el seu talent a Juan Román Riquelme o a Jorge Val­dano, il·lus­tre ídol de l'etern rival: Die­gui­tos y mafal­das i Un tango para Val­dano, dos home­nat­ges al fut­bol del mes­tre madri­leny. Sabina és l'intel·lec­tual ter­re­nal, excepció que con­firma la regla d'un Edu­ardo Gale­ano que escriu: “El fut­bol s'assem­bla a Déu en la devoció que hi tenen molts cre­ients i en la des­con­fiança que hi tenen molts intel·lec­tu­als.”

Per­so­natge rodó com cap altre, Sabina tant és capaç de cau­sar mal de panxa als seus segui­dors més inde­pen­den­tis­tes cedint una de les seves lle­tres per a la cam­pa­nya de Ciu­ta­dans, com sor­tir en prime time entre­vis­tat per Risto Mejide (que no és poc) i defen­sar el dret a deci­dir dels cata­lans. “Crec que no és tan clar, això de la inde­pendència de Cata­lu­nya. I la gent ha de tenir el dret de votar com més coses millor. En països molt democràtics, els Estats Units o Suècia, hi ha referèndums cada dos per tres”, va pun­tu­a­lit­zar davant del publi­cista. Prou sig­ni­fi­ca­tiu per enten­dre que, més enllà del debat polític i la rauxa del tac­ti­cisme dels apa­re­lla­dors pro­fes­si­o­nals, hi ha una soci­e­tat civil espa­nyola que comença a estar can­sada de veure que, men­tre deter­mi­na­des democràcies euro­pees tenen el referèndum a l'ordre del dia i regu­lat com a meca­nisme bàsic de par­ti­ci­pació, també n'hi ha d'altres que con­ser­ven tics auto­ri­ta­ris massa antics.