Musiqueta i estrelles
“Musiqueta i estrelletes, però m'ho prenc com un partit més.” Això va dir Luis Enrique la vigília de la seva estrena en la Champions. Rebíem l'Apoel. Ell sap perfectament que aquesta competició és la que posa els grans equips al seu lloc, perquè t'enfrontes amb rivals de la teva talla. Guanyar la Champions reporta el màxim reconeixement i prestigi mundial. Això és així, i prou.
Alguns col·legues troben a faltar en el tècnic asturià que doni més explicacions. Però Lucho no té la retòrica de Pep Guardiola. En les seves estones lliures, un llegeix Martí i Pol i l'altre corre maratons pel desert. Cadascú és com és. Però l'un i l'altre tenen molt clar que, quan parlen en públic, no es qüestió de despullar-se davant del poble, ni de fer-se l'emprenyat i renyar qui tens al davant per mirar d'amagar les misèries... Del que es tracta és d'enviar els missatges que interessa, a ells i a l'equip. Recordeu quan l'arquitecte del millor equip de la història (Barça 2008-2011) ens deia, per exemple, que Ibrahimovic aportava coses que els periodistes no vèiem? Ell era el primer que ja sabia que amb el genial i egòlatra gegant suec no hi havia res a fer. A Luis Enrique se l'ha de llegir molt entre línies. De fet, acostuma a rematar algunes de les seves respostes amb l'afegit: “Vosaltres ja ho interpretareu.” Repassant algunes de les seves frases pronunciades des que va arribar, ens surt definit gairebé tot el seu mètode. Després dels partits contra l'Apoel i el Màlaga, Luis Enrique va reconèixer la baixada de rendiment, però va demanar que no es dramatitzés. Tenia tota la raó. De la mateixa manera que, ara, després del 6 a 0 (17-0, incontestable), tampoc cal exagerar. Això sí, va ser un partit complet en què, novament, es va veure un equip fresc, que va adquirint mecanismes, amb intensitat, mobilitat, ràpid en la circulació de la pilota, que pressiona i recupera pilotes a la primera línia d'atac.
Saber on som
En el compendi de virtuts i mancances mostrat fins ara, la balança es decanta de manera molt clara del costat positiu. Però, entre l'horror de La Rosaleda (amb el tal Weligton inclòs; la seva no expulsió em va resultar tan incomprensible com el paper de la senyora Sánchez-Camacho l'altre dia a la comissió del Parlament) i la simfonia contra el Granada (em va sonar més a Mahler que a Beethoven, però ara no entraré en detalls), ara necessito veure què passa demà, a París, on aquest Barça en construcció serà sotmès, per primera vegada, a un test de qualitat. El PSG és, avui, un conjunt potent i amb jugadors de talla mundial. Vull veure si la parella de centrals escollida respon contra dos gladiadors, l'amic Zlatan i Edison Cavani, a qui no em faria res tenir al meu equip. Vull veure com ens funciona aquest mig del camp –molt interessant–, amb Busquets de far i el pes de la creativitat repartit entre Iniesta i Rakitic, davant d'una línia medul·lar ben compactada com la seva. Si Neymar s'escapa de Marquinhos o de David Luiz (a mi, ni l'un ni l'altre em convencen per al Barça) o d'un lateral com Serge Aurier (exjugador del Tolosa, aquest sí que seria una competència seriosa per a Dani Alves)... Per cert, ells tremolen. Saben que Mister 401 està en ratxa. Que el millor jugui amb nosaltres és molt reconfortant.
“Musiqueta i estrelletes.” Aquest no és un partit més.