És un jugador que em sorprèn positivament, i molt. Veient l'ídol, a tots nivells, que és al Brasil, l'estrany és que no hagi perdut el cap, davant tot el que se li ofereix en tot, i per tot, i més encara. És a tots els plafons publicitaris de carrers i vies de circulació, al metro o als anuncis més diversos de televisió. A ell, ni fred ni calor; continua parlant fluix i sense perdre una certa cadència juvenil que el fa mite i estrella de moltes adolescents del món, que, mercès a ell, s'inicien també en l'interès vers el futbol.

Va escollir jugar al Barça per potenciar el seu propi futbol i va obviar l'equip de Florentino per continuar fent més gran el seu joc, malgrat no fer créixer tant –i era molt– el volum de la seva butxaca. L'opció no era fàcil, havia estat provat de nano en les categories inferiors del Madrid i formava part de la gran operació economicomercantil que l'equip blanc estava muntant per l'Amèrica Llatina. Ara, tan sols Navas i James Rodríguez. L'amo del club de foscos comptes i plena impunitat a Madrid, o en els terratrèmols del Delta de l'Ebre, si l'hagués fitxat, l'hauria presentat amb la lletania de sempre, “un jugador nascut per jugar al Real Madrid”. Per cert, si és correcta la informació que s'ha publicat sobre el fanatisme del soci madridista Torres Dulce, fiscal general de l'Estat, el desqualifica absolutament com a home equànime.

El millor de Neymar no és, però, aquesta personal decisió, sinó haver sabut mantenir i mostrar gotes del seu excel·lent futbol malgrat tots els embolics judicials que l'han envoltat. Aquest any ho està fent bé, s'espera encara més del seu joc, però ell continua elogiant, prova d'intel·ligència, l'exquisidesa de Messi, i continua en una línia de rebel entremaliat amb el cap serè i tranquil. I així, les denúncies de mans blanques, gens innocents, són com brams de guarà o d'ase que no arriben al cel.