Vist per a sentència
Ahir va quedar la demanda del Barça promoguda per la junta del dimitit Sandro Rosell contra la junta sortint de Joan Laporta vista per a sentència i restem tots a l'espera de conèixer la resolució del cas per part del jutge José Manuel Martínez Borrego, que deu haver acabat amb el cap com un timbal en abordar un assumpte de matèria econòmica complexa, sobre la qual no s'ha cansat de fer força preguntes per entendre algunes xifres que es presentaven com a indesxifrables. El jutge fallarà en vint dies naturals, però abans tindrà tres aspectes en l'arrencada per atendre la demanda que la podrien desautoritzar: preescripció i caducitat i si es pot resoldre una demanda en la qual es demana la responsabilitat objectiva, quan sembla que no toca.
També ha d'haver colpit el magistrat, com els que hem seguit el judici des del primer dia, haver escoltat l'argumentació dels catorze advocats de la defensa, sovint superposant arguments o reiterant el que s'havia dit abans, davant la posició ferma del representant del Barça, Fernando Cerdà, que en la seva conclusió va demanar al jutge fer pagar als demandants fins al darrer euro que se'ls reclama perquè “Qui la fa, la paga!”, va dir sense que li tremolessin els llavis, potser transmeten les ganes de revenja que encara cou des de la directiva guanyadora del 2010 contra la sortint de Laporta.
El cas és que ha acabat el judici i hem sentit força cops com des de la defensa s'ha acusat la directiva de Rosell d'haver actuat de mala fe, d'haver creat un problema per pura revenja contra Laporta, on només hi havia uns comptes auditats que deien que hi havia una superàvit d'onze milions d'euros.
S'ha parlat des de la defensa també que en l'assemblea de Compromissaris del 2010 va haver un alt grau d'intoxicació perquè els socis votants no sabien el que estaven votant. Entenc el sentit de la queixa, perquè potser molts dels que van votar “no” ho van fer perquè no sabien el que se'ls estava demanant i molts dels que van dir “sí” ho van fer perquè volien sang contra Laporta.
Els que van assistir a aquella assemblea saben el que va passar: un allau de brutícia per escalfar el personal, pals a les rodes perquè la junta sortint pogués parlar dels seus números i una votació farcida d'hipocresia amb un pròleg insuperable d'un president que va fer el que més li agrada: empènyer la gent a l'acció i no mullar-se mai. Es va abstenir, davant la sorpresa de tothom.
Sí, en condicions normals, aquella assemblea devia fer avergonyir a qualsevol culer. Tot i així, amb les ganes que van mostrar molts per veure sang, només 29 vots ens han dut aquest atzucac on es troba ara l'entitat, en un cas que crearà jurisprudència, en tant que mai no s'ha utilitzat la disposició setena de la llei de l'esport de l'Estat per jutjar una junta sortint; casualment, la més reeixida de la història.
Mala fe, intoxicació, actuació tendenciosa, immoralitat... Qui la fa, la paga! Tots quedem a l'espera del reglament que aplicarà el jutge per resoldre el partit. Des de fora, tots tenim una idea, no ho dubtin, segur que equivocada, perquè ningú sap què és el que té al cap el jutge per determinar si el club cobrarà o si desestimarà el cas.