El fet de ser una rara avis, o sigui un entrenador diferent a tots, m'ha obligat a fer-li un seguiment minuciós des del primer moment, sabedor que a més de tenir una bona plantilla cal saber-la coordinar per aspirar a ser el millor en una competició. Hi ha coses que el mateix Luis Enrique ha dit i d'altres que han expressat els que han treballat amb ell o han jugat a les seves ordres. “No es casa amb ningú”, és el que en diuen els que havien estat en el Barça B o en el Celta. Va prometre treball i posar al davant el que sigui el millor per a l'equip. El primer que em va sorprendre va ser el dia de la presentació al Camp Nou. Els jugadors duien la samarreta del Barça i els auxiliars, amb xandall blau. Només ell amb camisa clara i pantalons més foscos va sortir com volia. Era una estratègia de club per deixar clar qui manava en l'aspecte esportiu o bé era el senyal d'un ego potent?

Després d'una pretemporada correcta va aparèixer la seva estratègia de no dir fins al mateix dia o fins poc abans d'agafar l'avió quina era la llista de convocats i només dues hores abans del partit l'onze inicial. Aquesta pràctica que sembla que inicialment ha estat ben acceptada pels jugadors i que caldrà veure si a la llarga no desgasta, és un nou reforçament de la seva autoritat, la de l'home que decideix a última hora per demostrar que qui mana és ell. No sabem si mentalitzar-se en tan poc temps ajuda o perjudica els jugadors de titularitat incerta ni tampoc si mina la moral dels que pensaven que jugarien i es troben descartats. Aquest desgast potser pot dur a una certa impavidesa. No sé si és fàcil d'assimilar l'actitud que se'n dedueix: si jugo hi posaré el coll i si no jugo és que n'hi ha un altre que avui pot fer-ho millor que jo.

El criteri de Luis Enrique és que tota la plantilla és titular però només en poden jugar onze i tres més per les substitucions, que jugui qui jugui l'equip ha de funcionar i que tots poden jugar en posicions diverses. Tot un ideal, però és possible? D'entrada ja ha hagut de fer una excepció amb Messi i, quan el qualifica com a millor del món i diu que, quan està fluix, acostuma encara a donar un rendiment superior al del seu hipotètic substitut. Tampoc l'afirmació que juguen els que estan millor físicament o que s'han entrenat bé no sempre es compleix. Contra el Màlaga van ser titulars Neymar i Rakitic, que s'havien entrenat a mig gas i que van rebre l'alta mèdica el dia abans. La teoria va triomfar sobre la decisió: va ser un partit fluix per part d'aquests jugadors i el Barça només va poder empatar. Em va agradar que substituís Neymar quan després d'un aparatós entortolligament al camp volia seguir jugant. L'estoïcisme ha de ser un valor a incorporar: et lesionen i mentre puguis segueixes jugant, i si no pots, te'n vas. Aquestes escenes tan teatrals que afecten principalment els brasilers, cal evitar-les. Si es queixen d'una manera que sembla que els hagin ferit de mort, cal creure'ls, o fer veure que te'ls creus, i substituir-los. No sé, doncs, si la filosofia enríquica es mantindrà o acabarà de manera lògica, no canviant mig equip sinó tenint un onze del qual pots canviar algun element per forma física o descans quan hi ha tres partits per setmana, donant oportunitats a la resta. Tots volen jugar, i tenir-los tots contents és potser una altra quimera.

De moment, però, el Barça va líder en la lliga però ha competit sense fortuna i amb moltes pèrdues de pilota amb el PSG. Amb aquesta ambivalència haurem encara d'esperar una mica per fer una valoració més consistent de la gestió de l'entrenador.