Encara donarem uns quants tombs al voltant del Barça i el Pacte Nacional pel Dret a Decidir. D'entrada, ja tocava, per simple coherència amb la història del club. Només ens hauríem de felicitar si aquest, en definitiva, fos un pas endavant de la massa social després de quatre anys de voluntària inacció, de deixar el debat i el protagonisme en mans exclusives de la directiva, passivitat que no fa pel Barça ni expressa cap signe positiu sobre la seva salut col·lectiva. Ja no cal argumentar el suport al país, amb l'evidència sobra. Més val recordar que no és moment per a porucs, per justificar la inacció amb excuses de mal pagador, com creure que et començaran a xiular penals en contra pel fet de donar suport al desig popular de votar. Com mai minvarà la humana tendència a creure que l'enemic ve sempre de fora, no barregem conceptes amb l'Audiencia Nacional i les amenaces de noves imputacions. Si les coses s'haguessin fet d'acord amb la llei, certs directius no viurien en estat de pànic. Això no és culpa del genèric Madrid. Al final, els responsables de la decisió han hagut de cedir. Mai reconeixeran que no volien molestar els aliats i companys de viatge triats per Bartomeu, Faus i companyia, gent d'inequívoc signe polític. Sort que grups com Manifest Blaugrana mantenen la flama de la diversitat, la lluita per expressar les diverses sensibilitats que sempre ha aixoplugat l'entitat i formen la seva riquesa. Tant de bo sigui aquest un primer pas per recuperar la participació perduda, l'exigència contínua que els directius estiguin a l'altura de les expectatives dels autèntics propietaris i no es creguin que poden fer i desfer a voluntat, sense donar explicacions, emparats per la connivència d'aquells còmplices capaços, per exemple, de fer-nos creure que les caríssimes factures pagades als amics de Neymar són la cosa més normal del món quan vivim escandalitzats pel paral·lelisme de Bankia.

Arriben temps curiosos. Josep Maria Bartomeu ha inaugurat la campanya en espera d'avançar eleccions i l'oposició continua brillant per la seva penosa absència. Vet aquí que al sí de la directiva ha sorgit un dissident incapaç de dimitir, com seria obligat per pèrdua de confiança, i disposat a tocar els nassos. Toni Freixa no és cap alternativa, perquè un repàs a la seva tasca fa posar les mans al cap, però sí que pot resultar l'oposició interna que ajudi a dinamitar el sistema des de dins mateix. Ves per on, quina gràcia. La posició en fals de l'exsecretari és una altra mostra que continuen errant, i alguna sonada pífia, com la de gastar 105 milions en un fitxatge esbombat per 57, encara porta cua i arrossega factures de responsabilitat pendents de pagar. Continuaran fent tripijocs per aferrar-se al poder, però aquest moviment forçat per la pressió social pot representar un canvi engrescador. Per fi, el soci reacciona i sap exigir, actua en coherència amb el paper que li toca i no es deixa entabanar pels corrents d'opinió que dicten, majoritàriament, allò que més els interessa. Entre altres coses, resignació, que els deixin fer a voluntat. No, no han de tenir carta blanca. No cal felicitar-los ara pel que era obligat, quasi de llei. En el Barça, qualsevol directiva està al servei de la gent. Fins i tot, aquesta.