La destitució de Toni Freixa com a secretari de la junta ha estat força aplaudida per alguns sectors al Barça, que amb aquest gest del president, Josep Maria Bartomeu, entenen que el mandatari està fent cada dia un pas més per allunyar-se del sandrisme i espolsar-se tota la càrrega negativa que podria comportar seguir adherit a la causa del president fugit.

Bartomeu fa setmanes, o mesos, que ja no sent la pregunta punyent de si està legitimat per ser president malgrat no haver estat elegit a les urnes, i a força de sumar dies en el càrrec ha arribat a interpretar que no només és digne d'ocupar la posició per una estranya combinació de jocs de mans, sinó que deu entendre que ja ningú més no només no li tornarà a preguntar què fa ocupant la presidència sense haver estat triat, sinó que no se li discutirà el càrrec.

A Bartomeu li agrada que escriguin d'ell que té un tarannà que no té gens a veure amb el del president dimissionari, i així, mentre segueix arrenglerat a Sandro Rosell en privat, marca múscul davant el barcelonisme per si algú té dubtes sobre si està preparat per a aquest càrrec, hagi o no passat per les urnes, com sí que ho han fet tots els anteriors presidents en època democràtica, a no ser que hagin ocupat la presidència per preparar unes eleccions.

Bartomeu, igual que al seu dia Enric Reyna, ha abaixat el cap i ha tancat els ulls desitjant que passin els dies, les setmanes i els mesos, esperant que un cop els obri tot s'hagi calmat. En el cas del nefast gestor accidental del 2003, els resultats esportius el van acabar condemnant i ell sol va entendre que tot i que algun article li permetia seguir a la presidència, el més convenient per a l'entitat era deixar pas al sentit comú i que fossin els socis els que triessin president i projecte.

En la versió moderna del que va fer Reyna fa onze anys, tenim Josep Maria Bartomeu, que va per la vida com si la cosa no anés amb ell, amb el pilot automàtic posat i amb un somriure sorneguer de qui dia passa any empeny i de qui pensa que mentre el futbol vagi bé, la democràcia, el sentit comú i les bones formes són el de menys, sobretot, també, perquè en l'horitzó hi ha un projecte immobiliari al Camp Nou sobre el qual, per poc que hi posem un ull a sobre, de ben segur que apareixeran mil dubtes i cent sospites.

Per això sorprèn, en certa manera, la idea novament expressada recentment per un dels potencials actors en les properes eleccions, Agustí Benedito, que fa unes dies va congregar tot el seu equip, prop de 400 persones, per alertar-los que potser el 2015 hi haurà eleccions. Com? Que Bartomeu amb el vent de cara és capaç d'avançar eleccions? Després d'haver-lo sentit pontificar fins a l'extenuació que ell acabarà el mandat (2016), no acaba d'encaixar la idea que en un altre joc de mans avanci eleccions si el Barça de Luis Enrique aconsegueix algun títol.

La sorpresa seria majúscula, ja que de tant fer veure a l'opinió pública que s'allunya del sandrisme per marcar estil propi, amb unes eleccions avançades el que estaria fent Bartomeu seria aplicar la màxima del nuñisme, la de fer trampes a la democràcia. Vist així, però, tampoc sorprendria.