Trans­me­tre conei­xe­ments és un dels ele­ments clau de la feina de qual­se­vol edu­ca­dor, per tant, també dels entre­na­dors d'esport for­ma­tiu. Evi­dent­ment, doncs, cal tenir uns conei­xe­ments acre­di­tats i veri­fi­cats (mit­jançant una titu­lació) per asse­gu­rar que la for­mació dels joves espor­tis­tes segueixi els paràmetres ade­quats. Un altre fac­tor deter­mi­nant és saber modu­lar el mis­satge i esco­llir el canal més eficaç, en funció de l'edat que tenen els recep­tors, per fer arri­bar els con­tin­guts; perquè si no se sap comu­ni­car o no s'és precís amb el llen­guatge, tant hi fa que acu­mu­lem molta savi­esa, el resul­tat serà frus­trant per a l'entre­na­dor i gens enri­qui­dor, o fins i tot des­mo­ti­va­dor, per als juga­dors. Un exem­ple per il·lus­trar-ho. Molts cops per bus­car una moti­vació o una millora en el ren­di­ment d'uns juga­dors, de cate­go­ria aleví o infan­til, hem sen­tit afir­ma­ci­ons del tipus: “Amb mi juga­ran els millors.” Hem de pen­sar que el con­cepte els millors té diver­ses con­no­ta­ci­ons per a les parts impli­ca­des. Segur que l'entre­na­dor no vol dife­ren­ciar entre “millors” i “pit­jors” (parau­les que no diu, però que flo­ten en l'ambi­ent), sinó que busca dema­nar impli­cació, fomen­tar l'esforç, l'espe­rit col·lec­tiu, la con­cen­tració, etcètera. Però per als juga­dors que juguen pocs minuts o no entren a l'equip titu­lar de manera recur­rent, sen­tir que no està entre “els millors” pot afec­tar la seva auto­es­tima i pot pro­vo­car esquer­des en els nexes de soci­a­bi­li­tat amb el grup (o part del grup, els que se sen­ten “els millors”). Per tant, expres­si­ons del tipus, “els que més s'esfor­cin”, “els que millor s'entre­nin”, “els que més pro­gres­sin”, serien molt més útils per enfor­tir el grup i fixar uns paràmetres que per­me­ten unes revi­si­ons més ava­lu­a­bles, més tan­gi­bles i quan­ti­fi­ca­bles per als juga­dors i apor­ten una capa­ci­tat més moti­va­dora i engres­ca­dora.

Dei­xant de banda l'exem­ple i acor­dant que el for­ma­dor té conei­xe­ments i la capa­ci­tat d'encer­tar en l'estratègia comu­ni­ca­ci­o­nal, hi ha un altre aspecte clau que ser­virà per afa­vo­rir que la trans­ferència sigui molt més pro­funda, molt més enri­qui­dora i generi un canal de con­fiança mútua entre les dues parts: la capa­ci­tat de con­tex­tu­a­lit­zar de manera cor­recta tots els ele­ments de l'apre­nen­tatge; no es tracta d'ense­nyar a fer una pas­sada o a pres­si­o­nar, sinó guiar el juga­dor a des­co­brir quan li és útil o té sen­tit apli­car-les i donar-li les eines sufi­ci­ents i la lli­ber­tat necessària perquè se senti prou autònom per apli­car-les en funció de l'aposta tàctica. O sigui, a enten­dre el joc. I per a això, cal paciència. Però no hi ha millor recom­pensa que obser­var com un juga­dor inte­ri­o­ritza con­cep­tes com una per­muta depe­nent de les neces­si­tats de l'equip i veure que, sense rebre indi­ca­ci­ons, sap quan ha de jugar en curt o en llarg, o quan troba una línia de pas­sada que el tècnic no ha vist.