El pensament matemàtic dóna fredor als judicis que un es fa. Es comparen dades i salta l'evidència, de vegades en contra del pensament polític correcte o de les pròpies inclinacions. Per exemple, quan un grup terrorista executa un captiu de manera abominable, el país o països afectats responen amb un bombardeig i en maten trenta. El mal es multiplica. Tant, que fa veure com a justa la llei del talió: només ull per ull i dent per dent, quin alleujament! Després de les xifres, la por. La por que du a fer qualsevol cosa per evitar que proliferin les accions d'una ideologia sense límits ni control. També veiem l'enrenou mediàtic que provoca l'Ebola quan de casos d'infecció a l'Estat només n'hi ha hagut un –els dos moribunds que es van portar van contraure la malaltia a fora– i, en canvi, quasi es gira full als onze morts a Sabadell i Ripollet per legionel·la. Les xifres que subministrava Arcadi Oliveras en una tertúlia eren encara més escandaloses: 1.000 morts anuals a l'Àfrica per l'Ebola, per 100.000 de malària i més d'un milió per la sida. La por és que una malaltia tan mortífera com l'Ebola s'estengui com una epidèmia.

Tota aquesta contradicció de xifres, que inclouen tanta desgràcia, no exclou que entrem a un estadi menys greu, sense víctimes mortals, com és el del futbol. Pel que fa a la matemàtica pura, els socis del Barça hauríem d'estar esportivament tranquils. Els números marquen que el Barça té un avantatge de 4 punts respecte al Madrid, i que els dos equips han marcat 29 i 26 gols i n'han rebut 0 i 9, respectivament, amb una diferència a favor dels blaugrana de 12 gols. Però aquí les xifres tampoc ens són suficients per esvair les pors. Després del resultat i el descontrol defensiu contra el PSG, què passarà contra un Madrid al seu camp amb probabilitats que a Ronaldo, Bale, Benzema, Kroos i James els surti un partit brodat i ens facin recordar el més llunyà desastre contra el Bayern? El nostre peculiar entrenador, en el partit següent va reaccionar i sembla que amb Bravo, Alves, Piqué, Bartra i Mathieu va fer un bloc quasi inexpugnable. Ara només falta consolidar el mig camp perquè poc es pot defensar si el mig del camp és un colador. És rar que no hagi fet una prova al mig del camp combinant un treballador incansable com és Sergi Roberto, un mig més defensiu com Mascherano i un creatiu com Xavi o Iniesta.

També és paradoxal que si, a la fi, són els laterals els que pugen i fan les centrades, com és que no s'alinea directament un extrem que ho faci bé? Ja que ja no tenim ni Tello ni Deulofeu, potser Pedro, Sandro o Grimaldo es podrien provar. Dels defenses, els que havien jugat de davanters són Alba i Adriano; Alves, no. En canvi, si aquest és capaç de repetir com contra el Granada –a passada de Xavi i sense deixar que la pilota toqui a terra– una centrada al cap de Messi perquè faci gol, no hi ha discussió possible. Aquest peix que es mossega la cua és una constatació que la lògica absoluta no és aplicable al futbol.

I per acabar, un altre tema. Ja iniciada la temporada, cada any em faig la mateixa pregunta, que és si en una reforma utòpica en l'àmbit mundial, per evitar l'escàndol dels traspassos, s'obligués els equips a estar formats només per jugadors nascuts a la seva contrada, o sigui, tots com l'Athletic, els nostres ho podrien fer. Anem pel bon camí. El Barça el podrien formar: Masip; Montoya, Piqué, Bartra, Alba; Xavi, Busquets, Sergi Roberto; Adama, Deulofeu i Roman. I, si com en política municipal, poguessin votar els residents de més de cinc anys, podrien ser considerats d'aquí també Alves, Iniesta, Rafinha, Pedro i Messi. L'Espanyol, amb l'esquema, com fa sovint, de dos davanters, podria alinear: Casilla; Clerc, Raúl Rodríguez, Eric Bertran, Víctor Álvarez; Joel Jordan, Abraham, Víctor Sánchez, Marc Caballé; Lanzarote i Sergio García.