Commemoració
S'han complert deu anys del debut de Messi i l'efemèride ha servit per tornar a fer recompte de fites i glossar mèrits i glòries del commemorat. I hem sigut feliços perquè la gent amb bon gust no es cansa mai de l'onanisme ni del repàs en bucle de títols i gols i rècords i exhibicions plàstiques de Leo, irresistible porno tan dur com paradoxal, per estèticament primorós.
A la joiosa commemoració, però, li ha faltat, com sempre al porno, una mica de substància. Així doncs, dos apunts per afegir sabor al caldo. Un, referit, més enllà dels treballs d'Hèrcules de Messi, a la seva autenticitat. Que en aquesta vall de llàgrimes on tan acostumats estem a simulacres, succedanis i eufemismes, és aportació majúscula. I que en aquest circ romà punt zero que ha esdevingut l'esport rei, val tant o més que les seves Pilotes d'Or de rècord. Avui el futbol d'elit està empastifat més que mai de falsificacions de l'abast dels valors del Barça qatarià o el señoríoflorentinià i marcapaquet, i en mans d'individus (físics i jurídics) sinistres i tan opacs i hipòcrites com els discursos publicitaris que fan servir l'esport i la competició de pura coartada per al que sigui. Perquè el Macguffin, el clàssic pretext hitchcockià per desencadenar la trama, és la figura que millor s'hi adiu, i ara com mai, a l'alta competició, sublimada com a negoci hiperbòlic, ganxo comercial, religió laica, mecanisme d'alienació patriòtica o fang on modelar metàfores mil amb impunitat civil i penal. Hi ha tanta gent que viu del futbol i a qui el futbol se la bufa, l'hora i mitja reglamentària de gols, suor i llàgrimes, que la convicció i la puresa de Messi són una benedicció en un món on cada cop hi ha també més futbolistes tan o més interessats en la decoració que en el mateix joc. En un terreny amb sobrepoblació d'egos amb priapisme, començant pel del que més s'apropa en prestacions a l'argentí, el narcís Cristiano, Messi és –només!– futbol en estat pur, perquè sembla no interessar-li del circ res més que el futbol.
El segon apunt és sobre l'altra banda de la barrera, la d'aficionats, periodistes, opinaires. Perquè, tot i la transparència, l'atàvica honestedat –parlo del futbolista, no em vinguin ara amb Hisenda– que exsuda, n'hi va haver prou amb el que per a Messi és un mal any, és a dir, un de 41 gols i 14 assistències, perquè brollessin els dubtes. Una crisi de fe com qualsevol altra, però que sí, que als descreguts se'ls ha de recordar. Perquè a alguns fins i tot els va dur a apostar, precogs avariats, per vendre-se'l, que amb 26 anys, apuntava ja a decadent i irrecuperable. Tots aquells, tan agraïts com fins analistes, que amb més o menys vehemència van afirmar això fa només uns mesos, haurien d'haver sortit també en els reculls memorialístics. Perquè sóc rancuniós, perquè no hi hauria commemoració ni felicitat si s'hagués fet cas de les seves receptes i perquè Messi, joiosament i com fa sempre amb els toscos destructors de joc, també a ells els ha deixat retratats.