Si em permeten l'atreviment, els diré que a mi no m'ha sorprès gens l'episodi de Gerard Piqué fa unes matinades a Barcelona. Potser una mica sí que desafiés com faria un pinxo la Guàrdia Urbana. No hi ha cap mena de dubte que l'estirabot del jugador del Barça en un altre país, posem per cas els Estats Units, hauria acabat amb el central fitxat i a la garjola unes horetes, per apaivagar els fums amb què Piqué i molts dels esportistes d'elit es mouen per la ciutat.

Al club no crec que l'hagi colpit el nou vodevil d'un jugador que no fa pas gaire era notícia perquè havia llançat bombes fètides. I l'entitat no es deu haver estranyat, perquè és el pa que s'hi dóna amb alguns perfils. Si a alguns mitjans els donés per parlar, tenint en compte que el club ha tancat amb pany i forrellat la institució, la gent blaugrana s'enfadaria encara més.

Els excessos dels jugadors, ràpidament tapats per la institució, que ha d'anar corrents a sufocar qualsevol tipus d'incendi ciutadà provocat per alguna de les seves estrelles, és un clàssic de la nit barcelonina, però no d'ara, sinó de sempre. Un exdirectiu de no fa pas gaire podria escriure una enciclopèdia dels cops que va haver d'intervenir per evitar escàndols majúsculs. Per tant, no estem en un escenari nou.

Sí que ha estat curiós tornar a sentir a parlar de Piqué, que cada temporada ens en prepara alguna de fins on pot arribar el seu infantilisme i el seu ego. Llegir les transcripcions de la discussió que va tenir o contemplar de reüll la picabaralla que va protagonitzar amb els agents impacta, sobretot per aquesta idea especialment reiterada que se'ns vol vendre que és un jugador únic, procedent d'una família modèlica i que ha tingut una formació per sobre de la mitjana dels mortals, amb uns progenitors que ja els hauríem volgut la resta dels humans. Aquesta imatge idíl·lica, reforçada amb campanyes de publicitat, s'ha creat una aura que l'envolta i que l'ha fet poc menys que únic en el sector, fins al punt que ell mateix i alguns dels seus familiars han coquetejat amb la idea que en un futur podria arribar a ser un aspirant a la presidència del Barça. Si aquesta de veritat és una idea que pot agafar cos, la qual cosa a mi em semblaria d'allò més encertada, i no tant per ell, sinó perquè un jugador o entrenador acabi governant el club, Piqué hauria de fer una posta a punt amb algú que li marqués el camí correcte de com comportar-se. Sí, de com comportar-se, perquè llegir coses com que li tenen enveja o mania perquè és famós, fa passar una mica de vergonya aliena a tothom.

Piqué, a la baixa des que Josep Guardiola va marxar, o fins i tot una mica abans, no té gaire interès com a personatge públic, però si es creu –com altres prohoms de Catalunya que han confós el seu perfil amb el seu càrrec (Pujol, Núñez, etc.)–, que se sent superior i pot anar trepitjat tothom per la vida emparant-se en el fet que li tenim mania perquè és famós o perquè es deu sentir blindat socialment perquè un dia va anar a una manifestació, sí, aleshores ens començarà a interessar el que faci més enllà dels camps de futbol. I més quan un dels seus desitjos és ser un dia president de la institució.