Reichenbach
Al final d'El protegido, Samuel L. Jackson, home quasi literalment de vidre per culpa d'uns ossos trencadissos com la moral col·lectiva, confessa a Bruce Willis que s'ha passat la pel·lícula –i si no volen spoiler saltin al següent paràgraf– provocant tragèdies per terra, mar i aire per tal de localitzar-lo, per trobar el seu contrari, el seu enemic íntim. Willis, únic supervivent d'un suposat accident –que resulta ser un atemptat– al qual era impossible sobreviure, és un home irrompible a qui l'Ebola no faria ni pessigolles, però que no s'hi havia fixat. I Jackson, o Elijah, que és com es diu el personatge, obsessionat amb els còmics i que és qui li ha obert els ulls, ni que sigui a còpia de perpetrar crims en massa, li diu: “És ara que sé qui ets, que sé qui sóc jo.”
És tal qual, si més no en la ficció: l'heroi defineix el dolent, i a l'inrevés. Oposats i potser, alhora, idèntics. Dues cares de la mateixa moneda. Es tracti de l'inspector Javert i Jean Valjean, de Déu i el diable, de Holmes i Moriarty o del professor X
i Magneto. I la ficció treballa sovint a partir d'intuïcions sobre la realitat. Hi ha hagut grans rivalitats que han definit i han modelat la biografia de cadascun dels antagonistes de manera més poderosa que qualsevol amistat, qualsevol amor, qualsevol passió. L'esport és un territori híbrid, perquè, com a espectacle, acaba tenint molt de ficcional. I recordem un Alí indestriable de Foreman, i un Kaspàrov que mai no es desempallegarà de Kàrpov, i mai ja no citem Bird sense Magic ni Federer sense Nadal.
Però cap, cap rivalitat esportiva és comparable a la del Madrid i el Barça, que per això junts, avui, serveixen un altre cop l'espectacle més gran del món, el partit del segle d'aquesta setmana; que, com cada pocs mesos, aquesta tarda es desafien en un terreny de joc que sempre és aquell penya-segat de les cascades de Reichenbach, on es desafien a mort, sempre a mort, Holmes i Moriarty. Barça i Madrid, que volem creure tan diferents i que tant s'assemblen; que es necessiten tant com es repel·leixen; que s'alimenten mútuament i es miren cada dia l'un en l'altre; que competeixen per cada fitxatge; multimilionaris que avancen amb pas marcial envoltats d'un imaginari que els vincula, probablement més que el de cap altre club europeu, a una nació de referència, sigui el que sigui això, dos gegants sense cap altre rival que els serveixi per definir-se. Barça i Madrid necessiten mesurar forces amb algú de la seva mida fora de mida, i no n'hi ha cap més, oblidin les conjuntures. Barça i Madrid, que tan diferents volen ser, no s'assemblen tant a ningú altre.
Barça i Madrid, el líder i el campió d'Europa, han arrencat bé. L'un no ha encaixat cap gol en la lliga; l'altre, els fa a palades. Però fins ara, aquest curs, encara no saben, ni sabem, ben bé on són, a quina altura. Saben, sabem, de sobres qui són, sí. Però és aquesta tarda quan començarem a escatir on és l'enemic íntim, a calibrar el lloc que ocupen realment els nostres.