Aquest és el nivell
En espera de quina serà avui la sentència de l'acció de responsabilitat, quina setmaneta ens va donar el Barça en tots els aspectes. D'alegries, ben poques, i sí, en canvi, qüestions per fer-nos
reflexionar.
En el vessant de club, la setmana passada, Jordi Cases va fer marxa enrere en la seva croada per erigir-se en el soci fiscalitzador. Mentre la premsa segueixi amb el seu to baix, està bé que alguns socis marquin l'agenda, per molt que molesti l'entorn del poder. Ara bé, com va passar després de la punxada de la moció de censura que ell mateix va atiar i va matar l'endemà que es posés en marxa, la seva figura no és que hagi quedat del tot ben parada, ja que en el moment de retirar-se va tornar a exhibir un perfil de derrotat que va fer témer si en breu el tindrem de nou dempeus amb un altre estirabot. Imparable com sembla, no es descarta un nou episodi Cases, encara que acabi en foc d'encenalls.
Aquesta història de Cases, més enllà del protagonisme que ha volgut acaparar des de fa uns anys, porta a una reflexió molt més interessant: la dialèctica que es produeix en les campanyes electorals, les mentides que s'hi llancen i la manca de crítica que mostra el soci, gens interessant a exigir als candidats un mínim de rigor i respecte per les seves promeses i del que després perpetren els guanyadors. Aquesta història de Cases no és més que una manera de fer d'un expresident, Sandro Rosell, que des que va aterrar al Barça fins que en va fugir, amb la complicitat dels que encara hi són, no va respectar gens la paraula amb què sempre s'havia omplert la boca: transparència. Quan se'ls ha exigit, els que ara governen el Barça han flaquejat, com s'esperava, perquè des que van fer el pas, després de sostenir una moció de censura, no hi ha hagut cap ideologia al darrere que els avalés. Aquest és el nivell des del 2010.
I en el futbol, malauradament, el nivell segueix igual que l'any passat, amb símptomes que podria anar pitjor, perquè igual que en temps no gaire llunyans, no hi ha hagut atreviment per fer grans canvis quan la institució i el vestidor els reclama.
A Madrid, el Barça va ser l'equip recognoscible que va afrontar sense esma el darrer partit de la temporada passada, en què es jugava la lliga al Camp Nou. Només calia guanyar, i mai va mostrar un missatge inequívoc que aniria a totes. A Madrid, dissabte, el mateix. I això dol i fa témer el pitjor, i no tant perquè Luis Enrique no tingui capacitat per capgirar la situació, que tant de bo s'hi posi i ho aconsegueixi, sinó perquè ho ha de fer amb quasi les mateixes peces que l'any passat, que, i això és el pitjor, també seguiran sent les de la temporada vinent. Aquest és el nivell en què es troba l'equip, i en partits en què s'ha de batre amb rivals de la mateixa categoria no val només el pit i collons, sinó un pla clar del que es vol fer al camp.
Acceptem que molts d'aquests grans esportistes fa anys que estan al màxim nivell. Bé, potser algú des de fa anys hauria d'haver previst amb temps la renovació de l'equip i no esperar que alguns jugadors es vagin retirant o caient pel seu propi pes, com està passant.