Encara cueja el Madrid-Barça i ja s'han fet quasi totes les anàlisi possibles. Jo només voldria recordar que fa quinze dies en aquest espai, acarant l'estat de forma del Barça i el Madrid, em temia que, vist el precedent amb el París SG, es repetís el desastre contra el Bayern. Així ha estat i així ho ha reconegut el mateix Luis Enrique, que va dir que el resultat en contra encara podria haver estat més contundent. No m'explico, si no és per respecte als galons, com podia afrontar un atac tan nodrit com el del Madrid amb un Busquets feble, a qui guanyaven en carrera molts jugadors, i dos creatius com Xavi i Iniesta. Donava més garanties un mig del camp, com es va provar amb l'Eibar, amb un d'ells, Xavi, més Mascherano i Sergi Roberto. I si semblava aconsellable posar Mathieu de lateral en cas que hagués jugat Bale, en no fer-ho, tal vegada el més indicat hauria estat Alba i així Mathieu s'hauria pogut dedicar a vigilar Benzema. Total, que el Barça, si no el practica constantment, no pot recuperar l'estil que li era característic, ja destrossat per tantes provatures, polivalències i per la incorporació d'elements nous que no lliguen ja amb aquell joc. Tampoc s'entenia, si era clar que Messi no va tenir el dia, que els jugadors li seguissin enviant moltes pilotes que quasi sempre es perdien i que no es confiés que tirés les faltes un altre amb menys displicència. Per al futur immediat es dibuixen tres possibilitats: armar un equip sòlid al darrere i deixar els gols per als tres superclasse del davant; seguir la via Ancelotti, que ha sabut harmonitzar els superclasse situant-los bé al camp amb funcions clares; o esperar pacientment que Luis Enrique trobi una nova manera que si bé ha funcionat amb equips modestos encara no ho ha fet amb els equips grans. Tenir clarament doblades les posicions, sense alterar-ne l'ordre si no és per casos d'emergència podria ser una bona recepta.

Com a soci 456 del Barça, em va tocar ser compromissari. He trobat a faltar, però, en els diaris esportius el relat de les preguntes incisives que alguns socis van poder fer i les respostes, prou hàbils, del president Bartomeu. Ara no sé pas com se'n sortiran, ja que el jutge ha donat la raó als querellats, Laporta i membres de la seva junta, perquè el soci pugui conciliar les xifres diferents que han donat uns i altres, amb uns auditors al mig que també són els que auditaven Bankia. En futbol, com en política, hi ha un relat, que és el que ens venen i s'imposa, i una realitat que va per una altra banda. Ningú sap o publica res de qui hi ha al darrere del senyor Cases, del senyor Pla, de quin directiu laportista deia que atiaven membres de la junta actual o, en un altre cas, del dèficit real del Madrid. I si traslladéssim això a la política, hi ha un gavadal d'ocultacions. Quan una nova directiva fa gala de transparència, o del que sigui, em ve al cap la dita castellana de dime de que blasonas y te diré de que adoleces. Que sempre es verifica. Tant en el futbol com en les promeses polítiques electorals. En català, una possible equivalència al refrany seria: “Qui presum, fa fum”, en el sentit que res de sòlid pot sortir d'un autoelogi. Una investigació no és quasi mai feta, sempre és una filtració interessada, com hem vist en tants de casos en el futbol i també en política com és el que des d'elements policials amb anuència governamental xuclen certs diaris de Madrid. Ben secundats, darrerament, ai las, per algun de casa.

Un problema de futur pot ser conciliar els socis que, per convicció o motivats per les explicacions de la junta de Rosell, van demanar l'acció de responsabilitat civil contra la junta Laporta. La sentència ha descol·locat i ha deixat dubtes sobre les xifres, com hem dit abans. O hi ha una reconciliació de la junta actual amb els laportistes, o caldrà trobar per a les properes eleccions una nova figura que conciliï i aglevi els socis. Un cabdill de la sensatesa.