Dimarts passat, el jutge José Manuel Martínez Borrego va exculpar Joan Laporta i els altres setze directius de la seva junta de l'acció civil de responsabilitat interposada per l'actual junta directiva, que els reclamava 47,6 milions d'euros. Resultat: el Barça haurà d'abonar uns 350.000 d'euros per les costes del procés. Es podrien haver estalviat.

Els mandats de Joan Laporta han estat, sense cap mena de dubte, els millors de la història del club: 4 lligues, 1 copa del Rei, 3 supercopes d'Espanya, 2 Champions, 1 supercopa d'Europa i un mundial de clubs. Això pel que fa al futbol. En bàsquet, el total de títols van ser 7 (inclosa una Eurolliga); en handbol, 11 (2 d'internacionals) i en hoquei sobre patins, 23 (11 d'internacionals), per mencionar només les seccions professionals més importants. La combinació de títols, de bon joc de l'equip, que es va convertir en una referència a imitar (com va fer la selecció espanyola que va guanyar l'Eurocopa de 2008 i 2012 i, per primera vegada, el mundial el 2010 amb un equip en què destacaven els jugadors del Barça) i el seu indubtable compromís de catalanitat provocava la irritació de Madrid i del Real Madrid.

Certament, no tot van ser llums. La insistència a anunciar el fixatge de David Beckham durant la campanya a les eleccions presidencials del 2003, quan la premsa anglesa donava per tancat el seu traspàs del Manchester United al Real Madrid, va ser una promesa impossible de complir; la inclusió del seu cunyat, associat a ideologies d'extrema dreta, a la junta directiva la temporada 2004/05 va provocar una reacció negativa en amplis sectors de la massa social del club; les dissensions amb Sandro Rosell enrariren l'ambient de la junta fins que el vicepresident esportiu i el seu entorn van dimitir; la mala gestió de la moció de censura de l'estiu del 2008 –amb la posterior dimissió de vuit directius–; les relacions amb l'Uzbekistan; i, finalment, les anomenades auditories de seguretat del 2009 i la pèrdua de credibilitat, li van restar legitimitat i van provocar una fractura de la massa social.

Però, amb el pas del temps, la llum fa oblidar les ombres. Els sis títols de l'any 2009 són una fita que no ha aconseguit cap altre club, l'acord amb l'Unicef va ser un exemple magnífic del compromís solidari del Barça amb els més desvalguts, i la bona gestió del planter i de la marca Barça, la recuperació d'un compromís de catalanisme, l'expulsió dels violents de l'estadi i un model de club a imitar van ser, també, actius d'aquells anys.

Des del 2010, sembla sovint que les juntes directives de Sandro Rosell i Josep M. Bartomeu han estat obsessionades a esborrar el record dels anys de Laporta. No cal furgar en detalls, però va ser un error greu –i per molts injust– persistir en la interposició d'una demanda d'acció civil de responsabilitat. I també ho és persistir en batalles estèrils que no beneficien gens. Per això és un error molt més greu la presentació del recurs, perquè no ajuda gens a girar full i no condueix més que a desacreditar encara més la imatge del club en uns moments amb massa fronts judicials oberts. I, com deia, sospesats llums i ombres, molts socis creuen que és injust.

La presència judicial del Barça és preocupant. Barreja d'errors propis i d'unes circumstàncies polítiques que hi ajuden. No en va, el Barça sempre ha representat molt més que un club. Així ho creu la seva massa social, plural i diversa –faltaria més!–, però d'un catalanisme –en tota la seva àmplia expressió política– evident i, en tot cas, majoritari. Forma part de la història del barcelonisme. I, per tant, el club és un objectiu més de l'escomesa mediàtica contra el procés català pel dret a decidir. No és moment de fractures, sinó d'unitat.