Quan Johan Cruyff parla, el barcelonisme l'escolta. I ahir l'exjugador i entrenador holandès va parlar amb motiu de l'estrena del film sobre els seus 40 anys a Catalunya, des que hi va arribar en ple franquisme per fer campió de lliga el Barça i revolucionar el futbol culer. Cruyff va parlar dues vegades, en el documental i en la roda de premsa posterior a l'estrena. I va parlar de tot. De la junta directiva del Barça, de l'equip, de l'entrenador i del futur del seu país d'acollida. Del 9-N en va parlar més clar en el documental, on diu que Catalunya sempre hauria de poder decidir, que no pas davant dels periodistes, quan va dir que diumenge serà fora, que la gent ja sap què pensa però que en política no s'acostuma a mullar. De la resta, sense novetats. L'animadversió mútua que sent per la junta –abans de Rosell, ara de Bartomeu– és coneguda i no es va estar, amb la seva ironia habitual, de dir que va fer bé tornant la insígnia per quedar al marge de tot el que han fet. No va voler acarnissar-se amb els directius, i encara menys amb Luis Enrique i amb els jugadors, als quals va donar marge de confiança i va elogiar el tècnic asturià, de qui va dir –sempre posant-se medalles– que el va fitxar ell, encara que com que el van fer fora no va poder entrenar-lo mai.