Llegeixo que una colla de personatges catalans amb certa notorietat, entre ells un antic professor meu a la universitat, no volen tornar a Catalunya perquè els fa “fàstic”. En el seu imaginari, som el mal personificat. La seva és una decisió ben respectable, que poden prendre i divulgar lliurament. Però nosaltres, a diferència d'ells, estem obligats, tant si volem com si no, a conviure enmig d'un altre fàstic, més real, més perpetu, amb la seva pertinent flaire pudent, que provoca nàusees en els individus aprensius de mena, entre els que em poso el primer de la llista. I si no m'agrada, que no m'agrada, em foto. La llibertat és tan subjectiva que
només és d'aquells que la poden moure amb el braç
ben alt.

Així, qui no em diu que un dia pujaré a un taxi a Barcelona del qual haurà baixat l'advocat Carlos Rey, buscat a l'Argentina per haver redactat i signat (i a molta honra, segons ell mateix), la sentència de mort de Salvador Puig i Antich. El lletrat, que treballa per a la diputada Sánchez Camacho i per al PP, es passeja pels tribunals catalans com si la cosa no anés amb ell, i encara els seus col·legues tenen el respecte de no mirar-lo amb menyspreu, cosa que jo sí que faria.

Així, qui no em diu que un dia pujaré a un tren d'alta velocitat i em tocarà seure (en primera classe, és clar) al costat de Rodolfo Martín Villa, també acusat de crims contra la humanitat, per la massacre a Vitòria del 1976, quan el cabró del dictador ja feia malves a can Pere Botero. No és això, amics lliurepensadors, posar-me en la tessitura de ser torturat psicològicament o de fer-me venir pensaments massa violents en temps de pau? El fàstic deixa de ser una sensació i passa a ser com diria Kundera, un fet concret, palpable, denunciable i impune.

Així, qui no em diu que un dia pujaré a un avió (business class, of course) i em tocarà seure al costat d'Utrera Molina, el sogre de Ruiz Gallardón, també encausat per la pena de mort a Puig Antich (amb garrot vil, és clar, perquè si ets un fill de puta, que almenys en quedi constància per a l'eternitat). Com seré capaç de mantenir la calma al costat d'un altre terrorista d'extrema dreta? Caminen entre nosaltres. Tot el que heu sentit sobre el vampirisme és aplicable a aquests xucladors immortals i immorals.

Així, qui no em diu que un dia m'ingressaran en un hospital (dels cars i privats, que si s'ha de morir que sigui amb luxe) i em tocarà a prop d'Antonio Carro Martínez, que hauria d'estar complint reclusió perpètua i, en canvi, camina per Galícia com ho feia Churchill per Woodstock quan ja estava retirat. No hi ha ningú en aquest país que el pugui imputar, jutjar, extradir, o com a mínim informar la població que el virus falangista es manté entre nosaltres i que no dóna símptomes de ser eradicat en un futur proper.

Així, qui no em diu que un dia passejant pel Prado, enmig de la bellesa tràgica de Goya, no em trobaré Fernando Suárez i Jesús Cejas Mohedano, assassins múltiples (cinc condemnes a mort el 1975), observant tots tres Els afusellaments del tres de maig. Què pensaran ells? Què pensaré jo? Tortura psicològica, un cop més.