Em vaig atu­rar davant d'un quiosc a Girona i em vaig fixar que tres dia­ris espor­tius cata­lans (però només un escrit en català, que és aquest) havien tin­gut la mateixa idea per defi­nir l'enso­pe­gada del Barça amb el Celta, l'equip que l'any pas­sat entre­nava Luis Enri­que. A la por­tada de tots tres, la idea era que el Barça s'havia fotut o havia rebut una cas­ta­nya. Evi­dent­ment, es feia ser­vir el sen­tit figu­rat de cas­ta­nya o un dels seus deri­vats, però la coin­cidència de les tres por­ta­des tenia a veure amb el sen­tit lite­ral del mot (la cas­ta­nya com a fruit del cas­ta­nyer) ate­nent al fet que el par­tit es va cele­brar l'1 de novem­bre, Tots Sants, dia de la cas­ta­nyada, si bé també és pos­si­ble que la festa se cele­bri a la vigília. A mi, encara que pogués sem­blar tan obvi perquè els tres dia­ris optes­sin pel mateix, em va agra­dar el titu­lar, perquè, tot i que no em puc empas­sar més de dues cas­ta­nyes segui­des i que si puc triar pre­fe­reixo els pane­llets, cor­res­pon a un ima­gi­nari que no és el de la nit de Halloween. Tam­poc és que tin­gui res en con­tra d'aquesta festa, si més no perquè m'hi he fami­li­a­rit­zat a través de tan­tes pel·lícules nord-ame­ri­ca­nes, que, de fet, m'han colo­nit­zat part de l'ima­gi­nari. Però la cas­ta­nyada em fa pen­sar en les nits de Tots Sants de la meva infància (no la d'uns nens nord-ame­ri­cans amb car­bas­ses i màsca­res), en què em dei­xa­ven seure a la vora del foc per veure com s'hi tor­ra­ven les cas­ta­nyes que només tas­tava abans d'afar­tar-me de pane­llets. Això era quan la tar­dor era la tar­dor i fins i tot hi feia fred. El que no sé és com els autors de les por­ta­des van pen­sar en les cas­ta­nyes en uns dies en què els cas­ta­nyai­res es tor­ren lite­ral­ment davant del foc men­tre la gent dubta si com­prar-ne perquè no fa temps per men­jar-ne ni per tenir una pape­rina calenta a les mans. En tot cas, cele­bro que pen­ses­sin en la cas­ta­nyada i que, d'aquesta manera, ens estalviéssim unes por­ta­des sinis­tres en els quals es com­parés els juga­dors bar­ce­lo­nis­tes amb uns zom­bis deam­bu­lant pel Camp Nou. En fi, també podrien haver suspès el Barça amb unes car­bas­ses.

El cas és que em vaig que­dar una estona davant del quiosc i allà em va tro­bar una amiga a la qual li vaig comen­tar alguna cosa del que ara he escrit. Ali­ena al fut­bol, em va expli­car que, per cas­ta­nyes, les que es fot la seva filla jugant a rugbi. Ho va dir, és clar, en un altre sen­tit figu­rat, però, en tot cas, rela­tiu al cop físic i no al moral. Va afe­gir, però, que, tot i els cops, és un joc de con­tacte, però molt noble: no van a fer-se mal i, quan els par­tits aca­ben, hi ha una tro­bada entre els dos equips. Ales­ho­res em va expli­car una bonica història. Aquell dia, a la tarda, la seva filla havia de jugar con­tra un equip que és el màxim rival del seu. Ella aca­bava de mar­xar de casa seva, on havia dei­xat una juga­dora de l'altre equip. Aquesta noia li havia expli­cat que, pen­sant en un par­tit tan impor­tant del qual depe­nia el lide­ratge de la lliga en què com­pe­tei­xen, feia un parell de dies que, de tan ner­vi­osa, anava mala­ment de ven­tre. Va afe­gir, tan per­plexa com admi­rada, que la seva filla ho viu igual d'inten­sa­ment. Com es pot supo­sar, les dues noies rivals (ocu­pant la mateixa posició en els seus equips res­pec­tius) s'han fet ami­gues. Feia dos dies que con­vi­vien i havien pas­sat una nit a les bar­ra­ques de les Fires de Girona, sense pas­sar-se, tenint pre­sent el par­tit de l'endemà. Però des d'aquell matí, s'havien sepa­rat. La filla de la meva amiga tor­na­ria a casa quan l'altra, reu­nida amb les seves com­pa­nyes, ja no hi seria. Al par­tit, riva­lit­za­rien. Un cop aca­bat, es retro­ba­rien. Vaig pen­sar que aquesta és la intra­història del món de l'esport: les històries de vida dels espor­tis­tes comuns, allò que queda a l'ombra dels grans fets espor­tius. De moment, no he vol­gut saber qui va gua­nyar el par­tit.