El nivell de tremendisme en què es pot arribar a caure quan s'analitza el projecte de Luis Enrique, un projecte que encara es troba a les beceroles, fa feredat. La mateixa feredat que provocava la controvèrsia que es va organitzar per la pèrdua de possessió del FC Barcelona de Tata Martino en el partit que va guanyar 0-4 a Vallecas la temporada passada. De fent, tant els atacs i els qüestionaments que va rebre l'actual seleccionador argentí com els que ara experimenta el tècnic asturià se sostenen en els mateixos tres ítems (que poden aparèixer per separat o es combinen i barregen amb més o menys protagonisme en els discursos crítics). El primer és la intenció d'assenyalar la directiva utilitzant el joc de l'equip, o sigui utilitzar el treball d'uns professionals (jugadors, equip tècnic i direcció tècnica) per anar contra la línia institucional del club. El segon pilar és el de la comparativa constant amb l'època de Pep Guardiola com a tècnic. Una opció legítima, però fonamentalment injusta, perquè com el mateix entrenador del Bayern de Munic va manifestar diumenge passat, tot té el seu procés, implica treball i els resultats no apareixen d'un dia per a l'altre per art d'encanteri. El tercer argument recurrent gira al voltant d'una conseqüència directa del segon: el que s'ha definit com a ADN Barça, que s'esgrimeix majoritàriament (hi ha excepcions) com un dogma inqüestionable. Plogui, nevi, faci vent, caiguin llamp i trons, s'ha de jugar així. I pobre de qui gosi canviar-ho.

Fer una transició, i el que està fent el Barcelona (i no em refereixo a la part institucional, sinó al primer equip de futbol) ara mateix ho és, en aquestes condicions és molt dur. Primer, perquè saps que qui vulgui assenyalar la junta instrumentalitzarà l'hipotètic mal joc o els mals resultats per burxar; segon, perquè es compara una obra tot just començada amb una etapa completada (per cert, una etapa excepcional, fet que s'ha de tenir en compte quan es fan comparacions) i tercer, perquè has de tenir la sensació d'estar lligat de peus i mans quan vols implementar canvis i buscar l'evolució, ja que els que vulgaritzen (per reduccionisme) el llegat riquíssim de Pep Guardiola i es pensen que el defensen no donaran ni el més mínim marge per cremar totes les etapes inherents a un procés (provar, descartar, arriscar, fallar, ajustar, repensar), ni voldran entendre que els alts i baixos són inevitables, que la progressió no és sempre contínua ni sempre ascendent. En aquestes condicions treballa Luis Enrique, i tant se val el que va dir Guardiola. Hi ha alguns profetes que lloen constantment l'etapa de Pep i que s'han descontrolat tant que fan un flac favor al tècnic de Santpedor (i al Barça), perquè empobreixen el seu discurs, el mostren de manera reduccionista i moltes vegades el rebreguen tant que el fan irreconeixible. I tot per un exercici estèril de perpetuació d'un model que necessita evolucionar, buscar noves actualitzacions, que no es pot mantenir inamovible.