El tremendisme i l'ADN

El nivell de tre­men­disme en què es pot arri­bar a caure quan s'ana­litza el pro­jecte de Luis Enri­que, un pro­jecte que encara es troba a les bece­ro­les, fa fere­dat. La mateixa fere­dat que pro­vo­cava la con­trovèrsia que es va orga­nit­zar per la pèrdua de pos­sessió del FC Bar­ce­lona de Tata Mar­tino en el par­tit que va gua­nyar 0-4 a Valle­cas la tem­po­rada pas­sada. De fent, tant els atacs i els qüesti­o­na­ments que va rebre l'actual selec­ci­o­na­dor argentí com els que ara expe­ri­menta el tècnic asturià se sos­te­nen en els matei­xos tres ítems (que poden aparèixer per sepa­rat o es com­bi­nen i bar­re­gen amb més o menys pro­ta­go­nisme en els dis­cur­sos crítics). El pri­mer és la intenció d'asse­nya­lar la direc­tiva uti­lit­zant el joc de l'equip, o sigui uti­lit­zar el tre­ball d'uns pro­fes­si­o­nals (juga­dors, equip tècnic i direcció tècnica) per anar con­tra la línia ins­ti­tu­ci­o­nal del club. El segon pilar és el de la com­pa­ra­tiva cons­tant amb l'època de Pep Guar­di­ola com a tècnic. Una opció legítima, però fona­men­tal­ment injusta, perquè com el mateix entre­na­dor del Bayern de Munic va mani­fes­tar diu­menge pas­sat, tot té el seu procés, implica tre­ball i els resul­tats no apa­rei­xen d'un dia per a l'altre per art d'encan­teri. El ter­cer argu­ment recur­rent gira al vol­tant d'una con­seqüència directa del segon: el que s'ha defi­nit com a ADN Barça, que s'esgri­meix majo­ritària­ment (hi ha excep­ci­ons) com un dogma inqüesti­o­na­ble. Plo­gui, nevi, faci vent, cai­guin llamp i trons, s'ha de jugar així. I pobre de qui gosi can­viar-ho.

Fer una tran­sició, i el que està fent el Bar­ce­lona (i no em refe­reixo a la part ins­ti­tu­ci­o­nal, sinó al pri­mer equip de fut­bol) ara mateix ho és, en aques­tes con­di­ci­ons és molt dur. Pri­mer, perquè saps que qui vul­gui asse­nya­lar la junta ins­tru­men­ta­lit­zarà l'hipotètic mal joc o els mals resul­tats per bur­xar; segon, perquè es com­para una obra tot just començada amb una etapa com­ple­tada (per cert, una etapa excep­ci­o­nal, fet que s'ha de tenir en compte quan es fan com­pa­ra­ci­ons) i ter­cer, perquè has de tenir la sen­sació d'estar lli­gat de peus i mans quan vols imple­men­tar can­vis i bus­car l'evo­lució, ja que els que vul­ga­rit­zen (per reduc­ci­o­nisme) el lle­gat riquíssim de Pep Guar­di­ola i es pen­sen que el defen­sen no dona­ran ni el més mínim marge per cre­mar totes les eta­pes inhe­rents a un procés (pro­var, des­car­tar, arris­car, fallar, ajus­tar, repen­sar), ni vol­dran enten­dre que els alts i bai­xos són ine­vi­ta­bles, que la pro­gressió no és sem­pre contínua ni sem­pre ascen­dent. En aques­tes con­di­ci­ons tre­ba­lla Luis Enri­que, i tant se val el que va dir Guar­di­ola. Hi ha alguns pro­fe­tes que lloen cons­tant­ment l'etapa de Pep i que s'han des­con­tro­lat tant que fan un flac favor al tècnic de Sant­pe­dor (i al Barça), perquè empo­brei­xen el seu dis­curs, el mos­tren de manera reduc­ci­o­nista i mol­tes vega­des el rebre­guen tant que el fan irre­co­nei­xi­ble. I tot per un exer­cici estèril de per­pe­tu­ació d'un model que neces­sita evo­lu­ci­o­nar, bus­car noves actu­a­lit­za­ci­ons, que no es pot man­te­nir ina­mo­vi­ble.