Un veu que es va formant un corrent d'opinió sobre determinades coses que fa difícil distanciar-se'n, però si es para i mira cap endins pot arribar a veure que l'altra cara de la moneda, no deixa de tenir les seves raons i que, de vegades, de manera més aviat emocional un es troba inclinat a adherir-s'hi. Per exemple el cas de Josep Lluís Núñez, l'expresident del Barça. A un li sap greu, sense entrar a fons a valorar per què l'acusen, veure'l condemnat i saber que als 83 anys pot ingressar a la presó. Era un president que tenia un fort sentiment barcelonista, defensava la institució i n'estava tan cofoi, dels seus valors, que va fer un museu que és l'admiració, no solament dels aficionats locals, sinó que és visita indefugible per al turista convencional. Cal no oblidar que va construir el Miniestadi, va fer una important obra d'ampliació de l'estadi i, sobretot, la reforma de la Masia, que va passar d'allotjar les oficines del club a ser la residència dels jugadors joves. La primera copa d'Europa i quatre recopes d'Europa es van aconseguir durant el seu llarg mandat i també sis lligues i sis copes. Potser també part de la simpatia cap a ell ve del personatge entranyable que va construir Alfons Arús, que poc o molt duem a dins els que vam viure la seva època. Les seves virtuts d'home auster i bon administrador van quedar evidents. A més, nascut a Barakaldo, el fet de ser català d'adopció, li afegeix un punt més de simpatia.

Curiosament, l'altre personatge que m'obliga a no combregar del tot amb la devoció que ara s'ha desfermat és Johann Cruyff, ben lligat en una etapa (1988-1996) com a entrenador, precisament quan Josep Lluís Núñez presidia el Barça. La simpatia que teníem per la figura que, com a jugador, Cruyff va aconseguir, es va veure mitigada, títols a part, pels seus capricis en les alineacions, fins que va perdre el nord en l'etapa final. “Qualsevol dia sortirem en globus”, deia en aquella època quan s'arriscava en les seves decisions. Tot perdonable pels títols aconseguits i per l'etapa brillant del dream team, però el seu trencament amb Carles Rexach em va fer decantar per aquest segon, que va preferir acabar la temporada no deixant el Barça a les mans de tercers, sinó seguint aplicant la filosofia que havia compartit fins aleshores amb l'holandès. L'opinió de Rexach, com la de Cruyff, segueixen sent vigents. Fa poc, el primer constatava que el Barça és estrany, que fitxa uns jugadors que tenen unes determinades característiques i, quan els té aquí, els intenta fer jugar d'una altra manera. Ha passat amb Cesc, que ara torna a lluir al Chelsea; va passar amb Linneker i Henry, condemnats a la banda; amb Alexis, espectacular a l'Arsenal, i ara, sembla, amb Rakitic. I tant de bo no passi amb Luis Suárez. Potser que Luis Enrique demani algun consell al Sr. Ancelotti de com fer jugar tots els bons sense problemes. Queda clar que, al Barça, són teòricament indiscutibles Piqué, Mascherano, Xavi, Busquets, Iniesta, Messi, Neymar i Suárez, depenent només de la seva forma física o mental, si és que han de ser substituïts. L'entrenador actual, a poc a poc, va tenint algunes coses clares: que per ell el tercer lateral és Adriano, que pot jugar en un lloc o un altre, i que la resta són alternatives per completar l'equip. Amb les provatures que va fent, sembla que nota que al mig del camp li falta més força, i potser l'acabi conformant d'una altra manera. És una bonica utopia difícil de dur a terme la que tots els jugadors són polivalents i que en un bon grup és indiferent que jugui un o un altre. De moment, ha reconegut que Messi és imprescindible, però ha de prendre nota de la primera part contra l'Almeria, que va revelar que si no està envoltat dels bons, ell sol, com se sol dir, no decideix un partit. No em va desagradar, però, una altra subjectivitat, la decisió de presentar un equip, la primera part, sense Xavi, Neymar ni Suárez. Va fer una prova i, com que es tractava de l'Almeria, tenia marge per fer canvis si no se'n sortien. I així va passar.