Autoengany
La relació va començar bé, com comencen totes, però ja erosionada, tot és amargor i mala vida. I així, fins a la ruptura. Després, passat el temps, i com que va acabar malament, que és com acaben i han d'acabar sempre les històries d'amor, però no tan malament, i la memòria és sempre (des)memòria selectiva, i de les addiccions no se surt així com així, i de vegades en la comparació amb el substitut, surt guanyant el substituït, sovint acaben imposant-se la melancolia i la nostàlgia, que són sempre autoengany, i arriba una reconciliació que és recaiguda. Tots en coneixem algun cas, perquè, o hem estat el cas o l'amic que assistia pacient i impotent tant als laments queixosos primer com a la recaiguda. I les seves conseqüències. La més usual, una ràpida degradació i un final, potser aquest cop sí, sagnant i apocalíptic. El clàssic rosari de l'aurora.
Perdonin la feblesa, però si les metàfores de parella les pot fer servir qualsevol per fer anàlisi política, jo també vull tenir el gust amb el Barça. On em temo que aquesta infecció amatòria i sentimental que he descrit ha format un còctel letal amb la simplista tendència a la polarització, les trinxeres i aquells germans bessons i mentiders que són la idealització i la demonització, tot tan propi del pensament feble realment hegemònic. Un còctel que permet que comenci a prendre cos el retorn d'aquell Laporta que tan feliços ens va saber fer, sí, però que tanta mala vida ens va donar, també. Perquè de Laporta no negaré el seu inapel·lable llegat esportiu, fruit d'apostes extraordinàriament encertades, de Ronaldinho a Guardiola. Però, tot i això, i tot i que els substituts, a la seva llista d'incomptables demèrits poden afegir el d'haver-lo fet encara més bo, convé ruixar melancolia, nostàlgia i comparacions amb una dosi d'hemeroteca. Per recordar per què en vam acabar fins al capdamunt. I si volen passo per alt que Ronnie va ser pla B, i que l'A era Beckham, promesa electoral incomplida –ah, l'atzar!–, o Henrique i Keirrison, tot plegat, tenint en compte el formidable balanç esportiu, peccata minuta, com les excentricitats de nou-ric. Però no deixo passar la deriva presidencialista en clau de pur culte personalista, ni els incendis continus en el si de la junta, només controlats gràcies al joc i els resultats de l'equip, ni els espionatges, ni l'ús del Barça per propulsar-se com a gran esperança blanca de torn de la nova política igual que ara esgota la trajectòria en la res publica preparant-se per tornar al club, ni aquells 10 milions que es va embutxacar també gràcies al Barça, tan legals com pútrids ni que aquesta i també altra pasta rascada, aquesta sí per al club, sortís de les arques del tirà uzbek, res a envejar al flirt qatarià d'ara, si no és el volum de negoci.
Deixem-ho estar, va. Per formidables que siguin, les històries d'amor, quan acaben, millor mirar-se-les de lluny amb afecte i deixar-les descansar en pau. Millor no haver de recordar que mai no van ser del tot com ens les expliquem.