Una set­mana a Can Barça pot resul­tar una eter­ni­tat. Com que tot depèn dels mar­ca­dors, com que la gent no reac­ci­ona men­tre l'equip gua­nya, hem pas­sat de plo­rar per l'opo­sició des­a­pa­re­guda a veure els can­di­dats emer­gir amb arti­lle­ria prou soro­llosa. Curiós que ens costi tant des­xi­frar la rea­li­tat: Des que l'Ele­fant Blau va posar fi a l'etern man­dat de Núñez, les fac­ci­ons que llui­ten pel poder s'han pas­sat la vida al jut­jat. I espera't. De sobte, quan convé vés a saber a qui, sur­ten a la pales­tra evidències de con­xor­xes i ali­an­ces que poden ser de tot menys coin­cidències inno­cents. S'ha aixe­cat la veda perquè s'ha per­dut ràpida­ment part de la con­fiança en Luis Enri­que, home de morro fort i nul·la mà esquerra, senyal que cal córrer cap a trin­xe­res abans que els mar­ca­dors des­fa­vo­ra­bles ens por­tin a les urnes. Encara ens sor­pre­nen alguns detalls. Per exem­ple, l'atac en tromba d'un Bene­dito que estava tàctic, callat i a la defen­siva. Sap que la resur­recció de Laporta l'obliga a ser valent, ago­sa­rat en la denúncia quan fa qua­tre dies pre­fe­ria dei­xar-los que es des­gas­tes­sin sols. Xoca que Faus anunciï que­re­lles per acti­vi­tats pro­fes­si­o­nals públi­ques i notòries a qual­se­vol diari econòmic o con­fi­den­cial finan­cer: és l'home de Qatar al nos­tre país, com ho és Rosell, i tots dos van ser deci­sius per situar la seva pro­pa­ganda a la samar­reta molt abans del que pensàvem. No els importa que sigui una dic­ta­dura i que paguin per nete­jar la seva con­tro­ver­tida imatge. El diner, que tot ho pot, també dicta les ambi­ci­ons a Can Barça.

Cada dia un ensurt o, pot­ser, sim­ples evidències que la majo­ria anem amb el lliri a la mà. Per exem­ple, pen­sem en Ver­ma­e­len. Fran­ca­ment, l'estadi de l'Arse­nal hau­ria de por­tar el nom del Barça, que és qui l'ha pagat. L'últim favor als gun­ners ha estat de traca i només ens sobta no haver-nos-en ado­nat abans. A l'estiu, uns i altres van pac­tar una ope­ració de traspàs per capítols i pre­sen­tada com dos temes inde­pen­dents. Et venc Ale­xis i fem veure que em pagues bons cale­rons –diguem-ne 40 mili­ons– per l'ope­ració, així la meva gent creurà que he sabut ven­dre per una vegada a la vida. Acte seguit, sense que es puguin lli­gar caps, et col·loquen un cen­tral que ha tin­gut vint lesi­ons en cinc anys a canvi de 18 mili­ons. O sigui, que t'has endut el xilè a preu de ganga, però ningú repa­rarà en el detall. Anys enrere ja van enca­rir igual l'ope­ració Cesc amb aquell saldo ano­me­nat Song, també en una jugada apa­rent­ment dis­so­ci­ada. Per què cal que el Barça fitxi a Lon­dres per sis­tema? Mis­teri abso­lut, secret de sumari. Si tor­nem a la visió gene­ral, com­pro­vem que ja s'ha obert la capsa de trons en espera del gran ter­ra­bas­tall que generi, final­ment, la con­vo­catòria a les urnes. L'estil de joc del Barça va marxa enrere com els crancs i això, per­do­neu, comença a assem­blar-se massa al desori amb Mar­tino. Quan tot­hom hi va caure ja era massa tard per cor­re­gir el nyap de tem­po­rada. Set­mana reve­la­dora que traça un perillós full de ruta imme­diat. Comen­cem a sen­tir una intuïció pròpia dels déjà vu, com si ja haguéssim vis­cut aquesta pel·lícula que no ens va agra­dar gens no fa pas gaire. I l'última obser­vació: quina sort que té la direc­tiva que el país esti­gui pen­dent del procés i no del Barça.