Síndrome d'abstinència
i tot el que l'envolta s'agita quan la pilota deixa de rodar
un parell de setmanes
Un parell de setmanes sense futbol és més que suficient per sacsejar el característic entorn blaugrana. Quan la pilota deixa de rodar, els focus informatius busquen altres punts de referència amb els quals alimentar l'actualitat diària i els afers anomenats extraesportius –propensos a la polèmica– s'apropien en bona mesura de les pàgines dels diaris i de tertúlies de tota mena. El Barça, per la seva grandesa i transversalitat, és especialment sensible a aquesta síndrome d'abstinència futbolística, que els partits de seleccions no aconsegueixen apaivagar ni de bon tros. Sense futbol, per tant, el debat relacionat amb la gestió de l'entitat agafa volada, amb l'enriquiment que pot suposar a l'hora de buscar un millor Barça, però també amb el soroll que això provoca.
Amb aquest escenari orfe de competició, l'ambient de precampanya electoral s'ha estès sota l'impuls de les recents declaracions d'Agustí Benedito i Joan Laporta, a les qual s'han succeït les del president blaugrana, Josep Maria Bartomeu, i el vicepresident econòmic, Javier Faus. S'ha evidenciat que la batalla preelectoral per la presidència ja ha començat, tot i que el mandat de l'actual junta no expira fins al 2016. És ben sabut, però, que quan hi ha una pilota i resultats pel mig els temps són molts relatius. Ho va comentar Johan Cruyff divendres passat en l'homenatge rebut a Sitges quan se li va preguntar sobre si creia que les eleccions es podien avançar a l'estiu que ve: “Si la pilota entra no n'hi haurà, i si no entra, potser sí.” Cruyff, que per bé o per mal no deixa indiferent amb el seu discurs, no va concretar si ha de tenir algun tipus de paper en l'estira-i-arronsa entre els presumibles candidats, tot i que són ben conegudes les desavinences amb l'actual junta directiva.
Aquest so de sabres pel poder continuarà durant els propers mesos, tot i que és d'esperar que el to torni a quedar rebaixat quan dissabte el Sevilla visiti el Camp Nou i els de Luis Enrique reprenguin la lliga. I és que, més enllà de fílies i fòbies existents en el barcelonisme, la prioritat compartida ha de ser que l'equip respongui als reptes que se li presenten fins al Nadal, que són nombrosos. És importat aturar l'escalada d' interrogants que ha generat el joc de l'equip durant els últims partits. És cert que a hores d'ara només dos punts separen el Real Madrid del Barça –líder i segon classificat–, però la distància sembla més gran si es trasllada al camp de les sensacions que desperten uns i altres. Luis Enrique encara disposa d'un crèdit generalitzat per part l'afició, tot i que se'l comença a observar una mica crispat depenent dels assumptes que li plantegen els periodistes. Fins ara, els canvis en l'onze titular han estat constants i destaquen el paper secundari que han tingut futbolistes com Gerard Piqué. D'altres com Martín Montoya semblen condemnats a l'ostracisme, fet que genera una situació estranya a l'hora de gestionar la rotació al lateral dret. Sortosament, aquests fronts oberts troben com a contrapartida les grans expectatives que desperta el trident ofensiu format per Messi, Neymar i Luis Suárez i que ha de servir per motivar la resta de línies de l'equip. Una il·lusió que ha de centrar l'actualitat blaugrana una vegada la pilota torni a rodar sobre la gespa.