El diccionari ho deixa clar. Transició és el pas, més o menys ràpid, d'una cosa o d'un estat a un altre de diferent. Estat no té directament el sentit geopolític que tots tenim al cap, però ara s'escau més que mai. S'estan sobreposant dues transicions, la dels anys setanta que està caient pel seu propi pes, i la d'ara, ben començada però no resolta. D'això en vaig parlar dimarts amb Josep Lluís Vilaseca, home de múltiples càrrecs, però per sobre de tot un diplomàtic d'altura en les relacions Catalunya-Espanya-Europa durant tres dècades. De la trobada, amb motiu de la publicació del seu llibre Que consti en acta, em vaig interessar, sobretot, per si la creació de la Generalitat i les seves estructures (sorgides del no-res abans fins i tot de la Constitució) podia semblar-se a la creació d'un nou estat.

Bé, doncs coincidim. Arribats a aquest punt, Espanya no negociarà de cap manera la sobirania. En aquells temps, recorda Vilaseca, quan el govern català va obtenir les competències en matèria d'esports, per posar l'exemple en què ell més es va capbussar, els polítics i funcionaris de Madrid van reaccionar amb certa ingenuïtat. El secretari general d'Esports, Jesús Hermida, anava dient a tothom qui el volia escoltar: “Això de la Generalitat durarà quatre mesos.” Com el “suflé sobiranista” d'ara, que ja baixarà van dient. Del llibre i de les seves paraules també se'n poden extreure altres diferències entre aquestes dues etapes històriques. Quan va arribar Tarradellas, molts falangistes –no tots, és clar– es van fer catalanistes d'un dia per l'altre i quan el govern català va quedar establert ningú, ni el militar més eixelebrat, es va atrevir a fer res per frenar-ho. Ara, fins i tot alguns militars comencen a estar nerviosos.

Així doncs, passar de la dictadura a la democràcia va ser un joc de nens, comparat amb el que significa convertir una autonomia, la nostra, en un estat. Vilaseca ho sap. Sempre que anava a Madrid amb les competències d'esports a la maleta, es va trobar un mur quan treia en alguna reunió l'afer de la representació internacional de les federacions.

Madrid, recorda l'antic dirigent de l'esport a Catalunya, també va voler impedir que Barcelona aspirés a uns Jocs Olímpics. Només per la insistència de Samaranch, que es volia redimir del seu passat franquista, i de l'actuació d'alguns prohoms i polítics catalans amb influència estatal, la cosa va tirar endavant. Traslladem-nos a l'actualitat. Fan alguna cosa, ara, els senyors del país amb cert poder sobre les estructures de l'Estat perquè es pugui fer, com a mínim, una consulta? La pregunta es respon fàcilment.

De Romà Cuyàs, que va facilitar el suport de l'Estat espanyol al projecte olímpic, a Jorge Fernández Díaz hi ha un univers de separació, una diferència còsmica que evidencia gairebé científicament que la segona transició no és res més que la constatació del fracàs de la primera. La Catalunya que coneixem, ens agradi o no, s'ha construït sempre contra Espanya, saltant trinxeres i esquivant bales i projectils. I tot per arribar davant del castell de Madrid, alçar la vista i veure la muralla definitiva, la que sempre ha estat allà esperant el dia que hi arribéssim. I aquest dia ja ha arribat.