L'Estat espanyol és a punt de creuar la ratlla que separa les democràcies homologables de les que només ho són formalment. No n'hi ha prou a triar els representants públics cada quatre anys si després no es pot exercir cap control de qualitat sobre els electes i la legitimitat de les seves decisions que –no ho oblidem– prenen en nom de tots nosaltres. En la democràcia, el poder està dividit en parts iguals entre cadascun dels ciutadans majors d'edat i els representants electes l'exerceixen per delegació.

La interacció –sent suau– entre el poder executiu i el judicial és el que destrueix la qualitat democràtica de l'estat en què encara vivim. I patim. No pot ser que a Josep Lluís Núñez l'empaperin sense que sapiguem ben bé si va delinquir per voluntat o es va rendir a la corrupció del sistema mentre que l'únic condemnat per la trama Gürtel continua sent el jutge instructor. No té ni solta ni volta que s'acarnissin amb un aficionat de la Penya que lluïa una estelada a Saragossa basant-se només en un atestat policial i menystenint els testimonis –evocant els antics judicis polítics del sinistre TOP– quan el ministre dels informes de la UDEF i de les filtracions policials per sentenciar Artur Mas i Xavier Trias no tan sols no dimiteix, sinó que no se'n sent responsable. O el de la guerra, tan comprensiu –deu ser que la comparteix– amb el concepte de colònia que aplica a Catalunya el cap de l'exèrcit de terra.

Mentrestant, el fiscal general de l'Estat s'entreté amb querelles contra polítics per actes polítics i no jurídics o administratius quan el govern espanyol incompleix sistemàticament les seves pròpies lleis i admet, amb tota la barra, que de la mateixa manera que no hi haurà nou sistema de finançament de les comunitats autònomes, continuarà exigint a aquestes administracions i les locals un esforç de dèficit incompatible amb la prestació de serveis.

La conclusió és que la justícia és igual per a tots excepte per al poder. Amb Àlex Molina és molt fàcil atrevir-s'hi per haver-se declarat independentista a les Espanyes. Núñez, empresari amb contactes i diners, ja aconsegueix una rebaixa de condemna però no evita l'ingrés a la presó. Tampoc se n'escaparà la Pantoja, a qui espanyols pobres encara donarien diners.

És en la medul·la, en les tripes de l'estat, on la impunitat està lluny de ser vençuda. Torres Dulce, aquell soci del Madrid que, sent president del comitè d'apel·lació de la federació espanyola va perdonar una sanció a Hugo Sánchez perquè el Madrid pogués remuntar una eliminatòria de copa, té ara l'encàrrec d'ensorrar Artur Mas contra el criteri unànime dels fiscals de Catalunya, que no són fiscals catalans, sinó fiscals de la justícia espanyola que treballen a Catalunya. Desvirtuada la justícia, només ens queda confiar en els jutges perquè Torres Dulce, els ministres Catalá, Fernández Díaz, Morenés i els que vinguin, Rajoy, la caverna i tot el falangisme sociològic que continua campant sobretot per Madrid no puguin imposar el seu model colonial.

No he hagut d'esprémer la memòria. Tots els exemples es troben en els diaris dels dos últims dies. I a tot això, Europa ni hi és ni se l'espera, mentre no trenquem amb aquesta ignomínia que ens oprimeix. Ens ho haurem de fer tot sols. Va pels indecisos, els del sí i no i fins i tot els del no: obriu els ulls d'una vegada, sisplau.