Museus
de batejar
el museu, però el nom ‘Núñez' no pot arraconar-se
Finalment Núñez ha anat a la presó –bé, Núñez i la Pantoja; potser ara sí que es pot dir que la manllevada cultura de la Transició ha caigut en desgràcia– i s'ha generat un d'aquells debats nominalistes tan recurrents, perquè el museu del Barça porta ara nom de delinqüent. Bartomeu, a qui, com a la seva junta, ja ningú es priva de (des)qualificar de nuñista, ha dit que no pensa canviar-lo, amb l'argument que els delictes que han dut l'home a Quatre Camins res tenen a veure amb les seves fites com a quasi etern president del Barça. Un motiu més per a la (des)qualificació. Però, tot i l'esglai que em provoca, haig d'admetre que crec estar-hi d'acord.
Mirin, hi va haver un temps que semblava que Núñez seria per sempre president del Barça, com hi va haver un temps, més o menys el mateix, que semblava que Pujol seria per sempre president de la Generalitat. Sí, trajectòries amb moltes traces de paral·leles, també ara en la caiguda. Tot i que si la de Pujol queda absolutament contaminada per la seva falta perquè és impossible destriar el frau fiscal de la seva condició de servidor públic, la de Núñez al Barça, com diu Bartomeu, transita per camins que, que se sàpiga, no s'encreuen amb el suborn a inspectors –el fisc, també!–. Però, matís gens menor a banda, el fet és que hi va haver un temps en què Núñez, com Pujol, semblava etern. I Núñez i Pujol, de qui ara tan fàcil és renegar, eren pur mainstream. No hi ha altra possibilitat d'eternitzar-se amb urnes pel mig, i sí, n'hi havia. Sí, hi ha qui mai ha pogut suportar Núñez, i el mateix val per a Pujol. Però els nuñistes, com els pujolistes, eren legió i majoria. Ara poden al·legar, a misses dites, que estaven enganyats. Però només cal revisar aquella desopilant i inesgotable roda de premsa en què Núñez va anunciar el cessament de Cruyff per notar que la fortor de la baixa estofa era detectable a quilòmetres. I allà era i allà va seguir encara molt de temps, la majoria, quasi eternitzant, l'home.
Jo estic amb Bartomeu, però no pas perquè els delictes del quasi etern no tinguin a veure amb el Barça. No sé si ha de batejar el museu, però sí que el nom Núñez no pot arraconar-se, com no es pot extirpar ràpid i sense dolor, com s'ha pretès, el nom Pujol de CiU, la refundada, et al. Sóc de l'opinió que no haurien de desaparèixer ni els monuments –no tots, almenys– dels vells tirans que se'ls van aixecar en autohomenatge, no fos cas que els oblidem fins que algú els comenci a reivindicar, de manera que molt menys quan no hi havia tirà i sí una majoria avaladora, (auto)enganyada o no. El passat ha de constar, han de constar els noms dels homes que van ser quasi eterns i als qui vam riure les gràcies. El Barça no pot, no ho ha de fer, esborrar les empremtes de Núñez, ni encara que hagués subornat àrbitres a més d'inspectors. No fos cas que oblidem que hi va haver un temps en què, si no tots, molts vam ser o vam tenir quelcom de Núñez. Si per a alguna cosa serveixen els errors, és per recordar-los.