L'eterna cerimònia de con­fusió ale­nada des del poder acon­se­gueix que la gent con­fon­gui vícti­mes i bot­xins. L'evidència: si tens diners, com­pres con­nivències i volun­tats, t'escriu­ran la bio­gra­fia a mida i, si cal, segons com de gran tin­guis l'ego, et faran una hagi­o­gra­fia com si fos­sis la mare Teresa de Cal­cuta, tal­ment. Ha resul­tat un espec­ta­cle –posin el trist qua­li­fi­ca­tiu que desit­gin– veure tots aquells que tenen el cul llo­gat sor­tir a escena en des­fi­lada, com si obeïssin l'ordre d'un gene­ral, per ves­sar les cor­res­po­nents llàgri­mes de coco­dril a la salut de l'expre­si­dent con­dem­nat per la justícia. Dei­xem-ho aquí com a mos­tra de la pèssima salut democràtica que com­par­tim, que hi ha coses pit­jors encara per comen­tar. Els cata­lans ens omplim la boca de fran­quisme sociològic i de les rèmores històriques dels veïns cada cop que ens plau jus­ti­fi­car-nos sobre tan incòmoda relació. I com que el mal sem­pre ve de fora o d'Almansa, poc dedi­quem a obser­var la rea­li­tat del propi melic. Si ho féssim, exer­cici prou salu­da­ble, pot­ser ens espan­taríem i tot, perquè el Barça, sí, aquest Barça que tant esti­meu, no és l'enti­tat modèlica­ment democràtica, activa i par­ti­ci­pa­tiva que pre­te­nem. No, ans el con­trari. Des de l'any 78, alguns cognoms i els seus ali­ats mediàtics van con­fon­dre el Més que un club amb part del seu patri­moni com amos del país, i van arre­lar les bases d'un nuñisme sociològic sòlid, sec­tari i dis­cri­mi­na­tori, com si per ordre natu­ral de les coses ells fos­sin els únics capa­ci­tats per deci­dir què ens convé a la resta, sigui en matèria de país o de club. Ells manen; nosal­tres, a obeir.

Fan i des­fan, han fet i han des­fet a volun­tat amb més pena que encert, i quan l'excepció ha con­fir­mat la regla, s'han rebel·lat per des­tros­sar el que ells con­si­de­ren una errada del sis­tema, falla de per­me­tre uns ocu­pes durant set anys. Pre­ci­sa­ment, els millors anys, ves per on, i això no ho tole­ra­ran mai, per això con­ver­tei­xen els màxims factòtums com ara Laporta, Cruyff i Guar­di­ola en diana dels seus odis i enve­ges afri­ca­nes. Fa qua­tre anys que tor­nen a manar, i és públic, notori i evi­dent que el Barça va pel pedre­gar, tot i els esforços de la seva pro­pa­ganda per pal·liar el des­as­tre. Sem­pre han acon­se­guit mar­car els cor­rents d'opinió del bar­ce­lo­nisme majo­ri­tari i mini­mit­zar la veu dels inde­pen­dents, qua­tre gats en guer­ri­lla. Quan ana­litzàvem històrica­ment el tipus de pre­sidències del Barça les dis­tingíem a l'ame­ri­cana, entre repu­bli­ca­nes i demòcra­tes, però si hem de defi­nir l'era moderna i el pre­sent no ens queda cap altra opció que denun­ciar aquest nuñisme per­pe­tuat, antitètic als senyals d'iden­ti­tat del club, aquest segrest sis­temàtic del símbol en mans de gent que no vol can­viar el nom del museu, gent que fa el ridícul por­tant publi­ci­tat d'una cruel dic­ta­dura i que ges­ti­ona el sen­ti­ment col·lec­tiu només a par­tir dels diners i dels interes­sos pri­vats. Feta l'anàlisi, si aga­fem distància, és molt pre­o­cu­pant el que aquí defi­nim. Que hi ha venuts al poder, ja ho sabíem. Exi­gir que qui la fa l'ha de pagar seria propi d'una democràcia sana. Però la nos­tra és tute­lada, par­raca, poc sòlida i afe­blida. Al país i també al Barça, és clar. Nuñisme sociològic, una trista rea­li­tat de la qual no volem ser cons­ci­ents.