Les jornades FIFA, com els períodes de vacances, fan que de vegades sorgeixi la millor part de molts comentaristes i també que es pouin vivències del passat que el dia a dia sovint arxiva. Kubala, Cruyff, Rexach, el dream team... han aflorat aquests dies i també han tret el nas temes que molts periodistes saben, però que per prudència retenen. De tot el garbuix vull parlar de cognoms que han tingut un caire especial. Per exemple Montoya. Penso que hi deu haver alguna raó que no expliquem prou. Tot i això, sorprèn, perquè si bé és un jugador més defensiu que Alves i Alba, en els partits que recordo, sempre hi hagut moments en què ha arribat a la línia de fons i ha fet la passada endarrerida que s'ha convertit en assistència o ocasió de gol. També una altra explicació, que ja he comentat alguna vegada, és que per l'entrenador, el tercer lateral, sigui a la dreta o a l'esquerra, és Adriano. I mentre Alba, Alves i Adriano estiguin bé, no veurem treure el nas a ningú més en partits de competició. Un altre nom és el de Sergi Gómez, especialment quan el vaig tornar a veure jugar a casa amb el Celta. Comprovat que dos dels centrals del Barça, Piqué i Mathieu, sovint tenen cops o molèsties que els impedeixen jugar, i això fa que ens quedem només amb Bartra i Mascherano, i tenint en compte el cas de Vermaelen, que havia de ser un bon reforç, però està sempre lesionat, potser ha estat una imprudència traspassar aquell bon central. Es va estenent la sensació que els fitxatges de Douglas i Vermaelen no han obeït a una tria objectiva de qualitat. El primer sembla que sigui conseqüència d'algun dels acords col·laterals de l'embrollada incorporació de Neymar. El segon, com es va insinuar en la contraportada d'aquest diari, sembla un cas per quadrar pressupostos. Hi ha un compte, en els exercicis comptables del Barça de prou importància com és el saldo entre el que devem a altres clubs i el que aquests ens deuen. Quan l'Arsenal suposadament ens deu encara una part d'un jugador, és fàcil cobrar el deute comprant-n'hi un a ells. Podria ser el cas de la venda d'Alexis i la compra de Vermaelen, amb l'avantatge que la venda d'un es podria imputar a la temporada anterior per acabar d'arrodonir la xifra de beneficis i la contrapartida, Vermaelen, fitxat a l'agost, ja cauria en la temporada actual. Aquesta necessitat peremptòria de no tornar a tenir pèrdues és la que potser inquieta Messi, que deixa clar que si fos per ell sempre es quedaria al Barça, tot i que veu que amb les despeses extra d'enguany en advocats, multes, possibles sancions i renovacions, la directiva, i més si s'encaren eleccions i es volen mantenir arguments per refer el Camp Nou, tal vegada tingui la necessitat de fer caixa venent un jugador important.

Fàbregas i Deulofeu són jugadors que necessiten ser l'eix d'un equip. S'ha vist com el primer es va intentar adaptar a un Barça en què la batuta no la duia ell, sinó Xavi o Messi. No va acabar de fer el pes i ara al Chelsea dirigeix el joc creatiu i està donant un rendiment extraordinari. A Deulofeu, em sembla que el pas pel Sevilla no li provarà perquè intenten que sigui un més, quan és un noi a qui li cal jugar bastant endavant, rebre pilotes, controlar-les i, immediatament, iniciar una jugada de cara a barraca amb xuts, passades i centrades. Si el fan defensar, l'esmolaran. Ha de trobar un equip o un tècnic que l'entengui. El darrer nom podria ser Luis Enrique Martínez. Costa deduir què deu bullir al cap d'aquesta ment inquieta. Contra el Granada va mostrar un equip que jugava molt bé i després, amb tot un gavadal de canvis, va semblar que havia perdut el nord. Ve el Sevilla, fa gairebé aquell mateix equip i oli en un llum. Com a possible explicació, hi hem trobat dues constants: l'una, que en els dos partits van jugar tres dels jugadors que ell va demanar, Bravo, Mathieu i Rakitic; i l'altra, que també va jugar Xavi.