Un bar i l'horrorós Almeria-Barça. No havia començat el partit i el paio assenyalava Messi i renegava. Que si no aixecaran el cap fins que se'l venguin, que si no tornarà a ser el mateix, que si ja se l'haurien haver tret de sobre fa temps i altres greatests hits de nivell similar. Un hater de manual, ara que se'n diu així, dels encegats contra algú o alguna cosa. Perquè fins i tot a Messi, signe dels temps, li surten haters com bolets. “Una mica jove i una mica massa bo per considerar-lo acabat”, li vaig replicar. Va callar. Després, l'home s'excitava espasmòdic amb cada llambregada dels locals. “Ara ja sé per què vol que el Barça se'l vengui”, li vaig dir. Vaig recordar-lo dimarts, després del hat trick. A tots ells, de fet. És el que tenim els rancuniosos: Messi bat rècords i, a més de rememorar gols i moments de felicitat, repassem bestieses llegides o escoltades. Recordem els esforços dels haters per minimitzar el talent incommensurable de l'astre. I la barrila amb Maradona i amb el mundial que té Diego i no Leo, com si el mundial fos més valuós que la Champions, i com si el barrilete tingués si no tres com a mínim una orelluda. I la barrila amb Zico, que tot d'una es va descobrir que havia fet més gols en un any que aquell Müller que durant dècades i fins al dia que el va batre Messi s'havia cregut que tenia el rècord de gols en un any. I, sobretot, recordem l'inoblidable, es veu, Chitalu, últim i insuperable intent de la confraria del clau roent d'evitar allò inevitable. Ho recordem, els rancuniosos, i pensem que té mèrit, i que a la llista d'agraïments a Messi també n'hi hem d'afegir un per l' espectacle que gràcies a ell han ofert els seus haters, que tant s'han esmerçat, –i que bell l'esforç, per fútil!– a escamotejar-li mèrits. I que, incansables, persisteixen encara, provant que la mitjana de gols per partit de Zarra, el batut, era millor, o que l'interval entre gols de CR7 a la Champions des que és al Madrid és uns segons menor que el de Messi, i altres dades igualment rellevants.

L'espectacle, tan embrutidor, té a més un poderós component didàctic. Especialment útil ara, en plena cursa –per qualificar-la d'alguna manera, quan la votació està dada i beneïda– per la Pilota d'Or. Ara que tertulians i periodistes de samarreta intercanvien arguments, perdó per l'eufemisme, respecte d'anys anteriors, i que el circ inclou fins i tot peticions perquè la FIFA torni a fer trampes reobrint la votació però aquest cop per beneficiar Messi. Pensin-s'ho abans de pujar al carro. Si aquell 2010 de mundial espanyol van entendre, com servidor, que Messi mereixia més que ningú la Pilota d'Or, seria honest admetre que ara –i molt més que l'any passat– el guardó el mereix Cristiano. I si defensen, com servidor, que Messi és millor que Maradona, entre moltes altres coses perquè no hi ha mundial que valgui una Champions, siguin coherents: el guardó el mereix Cristiano. Aprenguin dels haters, o acabaran convertits en un d'ells. Formant part d'un espectacle dels que fan pena, o fan riure.